L’altre dia vaig dinar amb un grup d’amics que normalment és animat i divertit. Quan ens van servir el dinar, però, l’ambient va decaure sobtadament, i anàvem caient un a un en una fosca melangia, a mida que veiem el que teníem al plat.
Sabeu, a casa meva sovint diem paella de qualsevol plat fet al foc on hi hagi coses (verdura, carn, fruits de mar), amb un sofregit, i s’hi posi arròs al final. Conec una noia valenciana, estricta i formal, que de qualsevol arròs que no compleixi estrictament la seva manera de fer, en diu arròs amb coses, i rebutja que se li pugui dir paella.
Al grup que us deia, de set persones, quatre havíem encarregat“paella, i sé que no som molt puristes, cosa que hagués anat bé, perquè ens hauríem indignat al veure el que teníem al plat, però, descarregats d’indignació, només ens quedava caure en la tristesa i en una reflexió íntima sobre els designis de la fragilitat humana. Després us diré per què…
Una de les dones més assenyades del grup, que no havia demanat paella perquè està fent una recerca de lasanyes, però que va veure immediatament què passava, va voler aixecar la moral col·lectiva amb un recurs que normalment no falla: va treure el tema de la llengua.
—Vosaltres que sou filòlegs —es dirigia a mi i a una noia que seia al meu costat— què n’opineu, d’allò de la “correcció política” o “correcció lingüística”?
Jo —que sempre hauria de callar més sovint del que callo— vaig caure en el parany:
—Xorrades! Pamplines! —En realitat vaig dir estupideses, però quan escric procuro ser més rigorós amb la llengua que quan parlo.
La meva veïna, filòloga, que també havia demanat paella i contemplava amb incredulitat estupefacta un plat on no hi havia arròs, sinó coses i una pasta de sopa d’aquella que en diuen llaó de meló, va donar-me la raó, per moderar l’impuls d’agafar el ganivet de la carn i dirigir-se cap a la cuina amb ànsies homicides.
[No volia, però ja veieu que se m’ha escapat: la paella que ens havien servit tenia sofregit i coses, molt bones, per cert, però no tenia arròs, sinó pasta de sopa. Segons la carta se’n deia paella de Sardenya].
Mirant de trobar una eina de distracció, vaig procurar enterbolir la discussió: —De tota manera, no som els filòlegs qui hem de decidir sobre la correcció política, sinó la gent, en general… Nosaltres, els filòlegs, podem saber de lletres, però la decisió sobre usos lingüístics no ens pertoca…
—No? —va dir una de les altres sensates no-empaellades—. I qui ha de decidir com es parla, doncs? Campi qui pugui? Anarquia? (Menjava uns raviolis força envejats, però no va convidar).
—És clar, tu ho has dit: anarquia! O, millor, autogestió. La llengua s’autoregula, i els intents de dur-la per camins de normatives estretes provoquen auto-odi en el parlant i, a la llarga, l’abandonament de la llengua!
Potser em vaig passar… però ens vam oblidar de la pasta de sopa amb coses i vam començar una discussió com déu mana, els detalls de la qual us estalvio. Només un detall: es va poder sentir un sospir intens des de la cuina, i qui servia la taula va venir a anunciar-nos que el cuiner ens convidava a xupitos.
Bé.