Tres pometes té el pomer

Ja sabeu allò dels tres mosqueters, que eren quatre.

Doncs els poders també són tres: executiu, legislatiu, i judicial. Però en realitat, són quatre: s’hi afegeix el dels mitjans de comunicació. O cinc, que potser hi hauríem d’afegir el poder militar, que sovint té més poder que els altres junts. O sis, si comptem l’església (és clar que l’hem de comptar!), sigui catòlica, protestant, animista o el que sigui.

Un munt de poders! I llavors, per què diem que són tres?

Doncs perquè quan la gent va deixar de tenir clar que el poder deriva de Déu, i que el poder ha de ser absolut, com déu mana (o manava), el poder que abans era només del rei es va convertir (al menys en teoria) en poder democràtic, i es va acceptar que el poder s’havia de dividir, perquè un poder controlés els altres: del rei unipersonal i sobirà, als grups (parlaments, tribunals, consells, governs) democràtics.

[Potser cal fer una pausa per recordar que “democràtic” indica l’origen del poder, no qui el tria. Un tribunal no elegit en eleccions pot ser, i sovint ho és, perfectament democràtic, si  no oblida que el poder li ha estat atorgat pel poble i no, posem per cas, per una Justícia etèria i platònica.]

Recapitulem: tres poders, derivats del poble sobirà.

En contra, repeteixo, en contra, els altres poders: el poder de la religió, el poder de les armes, el poder de les paraules i de les imatges.

Napoleó, per exemple, que va instaurar una monarquia absoluta poc després de la revolució francesa (i això té el seu mèrit), va coronar-se. Ell. Ell a ell mateix. No el va coronar el papa, ni els nobles, ni els artistes ni els pensadors, ni els filòsofs. Ell, i el seu poder li venia de ser el general de l’exèrcit.

Ara hi ha gent que diu que l’església forma part de la societat, i veuen correcte i envejable que un governant democràtic assisteixi, com a fidel, als actes religiosos. I exigeixen que l’Estat pagui el manteniment de l’església: cornuts i pagar el llit.

Els militars, per sort, i ha costat, es limiten a demanar diners (en bona part dels països occidentals, no així en molts països del món). I fins i tot ajuden quan hi ha inundacions i terratrèmols i incendis… I ens prometen que només actuaran contra els enemics externs, no contra els interns… com si els enemics externs no fossin persones… Però és un consol.

Llavors queden els diaris, les teles, les internets, les IA i totes aquestes coses que diuen que ens informen, però el que volen és modular el nostre pensament, dirigir els nostres gustos, establir fins i tot els nostres criteris estètics. I manar. Volen manar, és clar. I no sabem, perquè no ho podem saber, perquè només ho podem saber si ells ens ho diuen, qui els mana. Qui els paga. No ho sabem.

Això sí, cal que tinguem por de la IA. No paren de dir-ho. Probablement, perquè no la controlen.

Com deia aquell: els quatre evangelistes eren tres, Elies i Moisès.

Dir les coses pel seu nom

L’altre dia vaig dinar amb un grup d’amics que normalment és animat i divertit. Quan ens van servir el dinar, però, l’ambient va decaure sobtadament, i anàvem caient un a un en una fosca melangia, a mida que veiem el que teníem al plat.

Sabeu, a casa meva sovint diem paella de qualsevol plat fet al foc on hi hagi coses (verdura, carn, fruits de mar), amb un sofregit, i s’hi posi arròs al final. Conec una noia valenciana, estricta i formal, que de qualsevol arròs que no compleixi estrictament la seva manera de fer,  en diu arròs amb coses, i rebutja que se li pugui dir paella.

Al grup que us deia, de set persones, quatre havíem encarregat“paella, i sé que no som molt puristes, cosa que hagués anat bé, perquè ens hauríem indignat al veure el que teníem al plat, però, descarregats d’indignació, només ens quedava caure en la tristesa i en una reflexió íntima sobre els designis de la fragilitat humana. Després us diré per què…

Una de les dones més assenyades del grup, que no havia demanat paella perquè està fent una recerca de lasanyes, però que va veure immediatament què passava, va voler aixecar la moral col·lectiva amb un recurs que normalment no falla: va treure el tema de la llengua.

—Vosaltres que sou filòlegs —es dirigia a mi i a una noia que seia al meu costat— què n’opineu, d’allò de la “correcció política” o “correcció lingüística”?

Jo —que sempre hauria de callar més sovint del que callo— vaig caure en el parany:

—Xorrades! Pamplines! —En realitat vaig dir estupideses, però quan escric procuro ser més rigorós amb la llengua que quan parlo.

La meva veïna, filòloga, que també havia demanat paella i contemplava amb incredulitat estupefacta un plat on no hi havia arròs, sinó coses i una pasta de sopa d’aquella que en diuen llaó de meló, va donar-me la raó, per moderar l’impuls d’agafar el ganivet de la carn i dirigir-se cap a la cuina amb ànsies homicides.

[No volia, però ja veieu que se m’ha escapat: la paella que ens havien servit tenia sofregit i coses, molt bones, per cert, però no tenia arròs, sinó pasta de sopa. Segons la carta se’n deia paella de Sardenya].

Mirant de trobar una eina de distracció, vaig procurar enterbolir la discussió: —De tota manera, no som els filòlegs qui hem de decidir sobre la correcció política, sinó la gent, en general… Nosaltres, els filòlegs, podem saber de lletres, però la decisió sobre usos lingüístics no ens pertoca…

—No? —va dir una de les altres sensates no-empaellades—. I qui ha de decidir com es parla, doncs? Campi qui pugui? Anarquia? (Menjava uns raviolis força envejats, però no va convidar).

—És clar, tu ho has dit: anarquia! O, millor, autogestió. La llengua s’autoregula, i els intents de dur-la per camins de normatives estretes provoquen auto-odi en el parlant i, a la llarga, l’abandonament de la llengua!

Potser em vaig passar… però ens vam oblidar de la pasta de sopa amb coses i vam començar una discussió com déu mana, els detalls de la qual us estalvio. Només un detall: es va poder sentir un sospir intens des de la cuina, i qui servia la taula va venir a anunciar-nos que el cuiner ens convidava a xupitos.

Bé.

Dir les coses pel seu nom

L’altre dia vaig dinar amb un grup d’amics que normalment és animat i divertit. Quan ens van servir el dinar, però, l’ambient va decaure sobtadament, i anàvem caient un a un en una fosca melangia, a mida que veiem el que teníem al plat.

Sabeu, a casa meva sovint diem paella de qualsevol plat fet al foc on hi hagi coses (verdura, carn, fruits de mar), amb un sofregit, i s’hi posi arròs al final. Conec una noia valenciana, estricta i formal, que de qualsevol arròs que no compleixi estrictament la seva manera de fer,  en diu arròs amb coses, i rebutja que se li pugui dir paella.

Al grup que us deia, de set persones, quatre havíem encarregat“paella, i sé que no som molt puristes, cosa que hagués anat bé, perquè ens hauríem indignat al veure el que teníem al plat, però, descarregats d’indignació, només ens quedava caure en la tristesa i en una reflexió íntima sobre els designis de la fragilitat humana. Després us diré per què…

Una de les dones més assenyades del grup, que no havia demanat paella perquè està fent una recerca de lasanyes, però que va veure immediatament què passava, va voler aixecar la moral col·lectiva amb un recurs que normalment no falla: va treure el tema de la llengua.

—Vosaltres que sou filòlegs —es dirigia a mi i a una noia que seia al meu costat— què n’opineu, d’allò de la “correcció política” o “correcció lingüística”?

Jo —que sempre hauria de callar més sovint del que callo— vaig caure en el parany:

—Xorrades! Pamplines! —En realitat vaig dir estupideses, però quan escric procuro ser més rigorós amb la llengua que quan parlo.

La meva veïna, filòloga, que també havia demanat paella i contemplava amb incredulitat estupefacta un plat on no hi havia arròs, sinó coses i una pasta de sopa d’aquella que en diuen llaó de meló, va donar-me la raó, per moderar l’impuls d’agafar el ganivet de la carn i dirigir-se cap a la cuina amb ànsies homicides.

[No volia, però ja veieu que se m’ha escapat: la paella que ens havien servit tenia sofregit i coses, molt bones, per cert, però no tenia arròs, sinó pasta de sopa. Segons la carta se’n deia paella de Sardenya].

Mirant de trobar una eina de distracció, vaig procurar enterbolir la discussió: —De tota manera, no som els filòlegs qui hem de decidir sobre la correcció política, sinó la gent, en general… Nosaltres, els filòlegs, podem saber de lletres, però la decisió sobre usos lingüístics no ens pertoca…

—No? —va dir una de les altres sensates no-empaellades—. I qui ha de decidir com es parla, doncs? Campi qui pugui? Anarquia? (Menjava uns raviolis força envejats, però no va convidar).

—És clar, tu ho has dit: anarquia! O, millor, autogestió. La llengua s’autoregula, i els intents de dur-la per camins de normatives estretes provoquen auto-odi en el parlant i, a la llarga, l’abandonament de la llengua!

Potser em vaig passar… però ens vam oblidar de la pasta de sopa amb coses i vam començar una discussió com déu mana, els detalls de la qual us estalvio. Només un detall: es va poder sentir un sospir intens des de la cuina, i qui servia la taula va venir a anunciar-nos que el cuiner ens convidava a xupitos.

Bé.

Persones i llocs.

Fa temps que tinc sobre la taula un text de Richard Sennet, Building and Dweling, Ethics for the City, [Construir y habitar, en la traducció al castellà]. Sennet és un sociòleg preocupat, entre altres coses pels nous sistemes de dominació (és a dir, de poder) que semblen característics de la modernitat i del futur. Per exemple, les modificacions en els espais de treball a les oficines modernes.

[Reconec que en temes d’ergonomia laboral o comercial em queda molt per aprendre. Reconec que no arribo a copsar les implicacions d’algunes noves formes de dissenyar l’espai, com per exemple el que estan fent en les oficines bancàries. Però em preocupa, i, sense tenir molt clar per què, crec que faig bé de preocupar-me. Paranoia? O, com deia la padrina: Gat escaldat.]

A mi no m’agrada que em regalin coses, especialment quan s’hi barregen relacions comercials. Fa poc vaig haver de visitar concessionaris per comprar-me un cotxe, i vaig estar a punt de fugir d’un d’ells perquè el venedor insistia a convidar-me a cafè. Finalment, vaig comprar el cotxe que m’oferia, i ara em penedeixo de no haver fet cas al meu instint de fugir: em va enredar de ple.

Sennet parla dels espais laborals on l’ambient és informal, no hi ha espais tancats personals i no hi falten els sofàs i els racons de reflexió, les màquines de cafè i begudes, alguna taula de ping pong… I on no es controla el temps de treball, perquè l’objectiu és que el lloc de treball es converteixi en el lloc de la vida, amb guarderies, bugaderies, cafeteries…

M’agradaria obrir aquest espai de reflexió: és això el que volem? Que la vida laboral es difumini en la vida, que ocupi tota la vida? Sí, la cafeteria és barata, o gratuïta… però, ¿és un espai on puc construir la meva llibertat? Les relacions humanes que hi pugui establir, ¿són relacions humanes? Quan vaig al cafè, al poble, vaig a un lloc col·lectiu on amplio el meu lloc personal. I on continuo essent jo mateix: no un treballador, ni un fidel, ni un súbdit.

Desconfio, també, i amb raons més establertes, dels espais “globals”. Vull dir dels espais on una característica accidental, no  fonamental, es converteix en la característica definitòria per excel·lència. Quan feia classe, aconsellava als meus alumnes que no es deixessin definir per cap adjectiu: “No sou alumnes, no sereu, si ho sou, pintors, o paletes… Sou una persona que, en un moment, no en tots, estudia. Una persona que, unes hores al dia, pinta, o fa parets.”

Un espai global converteix un  accident en categoria: a les oficines-ciutat de Google, o d’algun banc, es tracta de convertir les persones que hi treballen en treballadors que hi viuen. En un entorn protegit, agradable, còmode…

Crec que ja he parlat en algun moment de les escoles o instituts convertits en espais globals: l’escola és, diuen, l’habitat normal dels nois i noies. Les residències són el lloc perfecte per als avis. Els nois i noies es converteixen en alumnes (de manera permanent, voldrien alguns). Els avis i àvies es converteixen en residents, en “tercera edat”…

Parlem-ne.

La ignorància de l’expert

Sentia a la ràdio, fa uns dies, un expert (ho  era de veritat, no de tertúlia) que s’oferia a desfer els pous d’ignorància de la gent en general: “Això jo ho explico, de manera entenedora i segura, en mitja hora”, deia. “Tothom ho entendrà”, deia. Qualsevol personal normal.

I, a més, com que tothom ho haurà entès, imaginava, tothom estarà d’acord amb la solució òbvia… Que l’expert ja coneix.

Sí, estic segur que l’expert ja la coneixia, la solució. Perquè havia estudiat el problema, fondament, extensament; i perquè havia estudiat les solucions que altres expert havien plantejat, i hi havia reflexionat, i havia participat en discussions, i havia observat experiments i experiències…

El expert, però, al mateix temps, havia comès un error de manual: havia parlat del que no sabia: de la ment humana, de la transmissió del coneixement, de l’acceptació del coneixement quan no s’ajusta a les idees prèvies. Havia parlat d’una de les milers de coses en què no era expert.

Havia parlat d’una cosa de la qual no en sabia res. (En sabia el que en sap una persona normal). I per tant, d’una cosa de la qual ja no en voldria saber res, perquè, per poder-ne aprendre, primer hauria de ser conscient de la seva ignorància.

L’expert, segurament, ja no recordava els seus anys d’aprenentatge. La primera vegada que va necessitar més de mitja hora per aplicar el teorema de Pitàgoras, o els tres quarts d’hora de la seva primera lectura del Quixot… (He dit tres quarts d’hora? Sí, ho he dit). (Però segur que aquell home no havia llegit el Quixot; no li era necessari).

No hi ha res més afavoridor de la ignorància, de l’error, de la tossuderia, que tenir una feia que en depengui.

Com  deia algú, la ignorància és inercial; el coneixement necessita rebre constantment impulsos. La ignorància s’autosatisfà; el coneixement sempre resulta insuficient.

Llibres que he llegit

Historia del algodón
Una història del capitalisme centrada en el conreu del cotó a escala mundial, i en els canvis que va generar en les estructures socials dels llocs on es feia el cultiu, on es convertia el cotó en fil i en tela, i la tela en roba.

This is some text!