Vinc del funeral de la mare d’un amic meu. Tenia prop de cent anys, que és més del que jo imagino que tindré quan em mori: mala sort, i no és la que més em dol.
No soc home de missa, però he assistit a la cerimònia perquè hi ha moments que el respecte a les persones amigues supera amb escreix les postures ideològiques. El capellà no m’ho ha posat fàcil, però, tot i que no ha dit res especialment extravagant.
Només ha dit que ell, com la difunta, confia en l’existència d’una vida més enllà de la mort. Una vida eterna i en perpètua harmonia. En principi, res a dir, no fa mal a ningú. Fins i tot, deia un tal Pascal, amb fama immerescuda de filòsof, és millor creure, per si de cas. Sembla que el déu en què creuen és venjatiu i et pot enviar a un infern dolorós en escreix i infinitament etern només per haver dubtat d’ell. Creiem, deia Pascal, per si de cas.
Hi ha gent que, amb l’arribada del virus de la grip, es pren productes per mitigar els futurs possibles efectes del virus. Si fa efecte, tot això que tenim… diuen. I, si no en fa, tampoc no fa cap mal, diuen. (Millor que Pascal, constato).
Però no. No és així.
He estat professor tota la meva vida. De llengua. És a dir, fonamentalment, i en contra del meu criteri personal, he ensenyat ortografia. Normativa. Accents, i majúscules, i dièresis, i eles geminades.
Hi havia dos tipus d’alumnes: els que en sabien (en aquest país s’ensenya ortografia ja en les classes de preparació al part, entre melodies de Chopin, que augmenten la sensibilitat i la pau interior); i els que no en sabien, tot i que havien assistit a les mateixes classes que l’altre grup.
El problema de les classes d’ortografia és l’avorriment: com que sempre es “repassa” allò que ja se sap, quan arriba la matèria nova ja hem perdut totalment l’atenció dels alumnes. Del tot.
El problema de les classes de normativa és la reiteració, perquè indueix a l’alumne a pensar que tot allò ja ho sap. Quan ho sap, i també quan ho ignora. (Crec que també els passa a les autoescoles, que temen els alumnes que ja saben conduir, perquè son els més difícils d’ensenyar).
I llavors, el primer que ha de fer un bon professor és convèncer als alumnes que no és cert, que no ho saben, que no en saben. Si més no, que no ho saben tot. Una manera de fer-ho és anar variant la normativa de tant en tant. Ara ens carreguem els diacrítics, demà les “h” intercalades, o totes les “h”, i estalviem feina.
Per això, avui, mentre sentia el poc convençut capellà, que no se’n sortia de convèncer els afligits familiars que en realitat la seva àvia no havia mort, sinó que seguiria viva per sempre, he sentit una mica de peneta per ell: fa cinquanta anys ja deien les mateixes paraules; fa cent anys que entonen les mateixes melodies; fa un mil·lenni que aixequen les mans de la mateixa manera; fa més de dos mil·lennis que va ressuscitar, repeteixen, el mateix messies salvador…
Fa milers d’anys que convencen la gent que en aquesta vida s’ha de patir i obeir, per poder gaudir i ser lliures tota la futura vida eterna i celestial.
Si no fos per lo perillosos que són, farien una mica de pena.