Aristocràcia

La biologia ens juga molt males passades.

(Dic la biologia perquè no crec en un déu creador. Si sou creients, poseu “Déu” on hi diu “biologia”; l’argument no varia, però potser no us agradarà gaire).

Els sers vius ho són, entre altres coses, perquè es poden reproduir. Una planta produeix plantes noves; un animal, més animals.

Una cèl·lula, dividint-se, es pot convertir en dues cèl·lules: fantàstic! Una patata et rendeix un grapat de patates: fantàstic. Però, ai, els mamífers… Els mamífers, per reproduir-se, ho han de fer de dos en dos. Un lleó solitari no tindrà fills, una girafa, sola, tampoc.

Algunes espècies, com la humana, ho fan encara més difícil: cal que la parella reproductora sigui parella d’una forma més perdurable que en l’efímer i breu acte sexual. Hi ha, doncs, grups socials jeràrquics, amb mascles alfa i femelles i mascles no alfa. La divisió en gèneres genera, ai, divisions de poder, de violència, de domini.

I la família. Potser fa mil·lennis la família era la unió fecunda entre una femella i un mascle, on els fills trobaven acolliment, i amor, i aliment i enriquiment cultural. Després va ser un sistema ben trobat per gestionar el patrimoni.

Sobretot, el patrimoni en el temps. El patrimoni més enllà de la mort. L’herència biològica es converteix en herència patrimonial. Els fruits del treball sacrificat i constant es converteixen en fruits caiguts del cel, i hi ha qui els amplia, com també hi ha qui només els gaudeix.

L’herència, és a dir, l’aristocràcia: qui més qui menys, admirem els rics que, a partir d’un bressol platejat l’han fet daurat. Els qui han deixat als seus fills tot el que havien rebut, i encara més. Els qui s’han fet poderosos, els qui han sabut defensar allò que era seu.

L’herència, és a dir, l’aristocràcia, és a dir, el poder. L’admirem. Deia Job: “Déu m’ho ha donat, déu m’ho ha tret”. Diem nosaltres: “El meu pare m’ho ha donat. És meu, i ningú no m’ho  pot prendre.”

La propietat privada. Algun dia ens ho haurem de plantejar.