No sé si la violència és bona.
[Veieu? Dir que no saps d’una cosa et permet expressar, immediatament, qualsevol opinió estrambòtica o raonablement oportuna sobre aquella cosa.]
Exacte: diuen que la violència sempre és dolenta… i també diuen que l’Estat es reserva el monopoli de la violència. I com que no és raonable que l’Estat es reservi el monopoli d’un fenomen dolent… em sembla que he de deduir que la violència deu tenir alguna cosa bona.
Però m’hi resisteixo.
I com que fa dies que m’interessa aquell altre fenomen, el de la “vicarietat”, he arribat a preguntar-me si, entre les possibilitats executives de la violència, no hi hauríem d’incloure un pas intermedi: la promesa de la violència; o l’amenaça de la violència. “Violència vicària” significa, aquests dies, aquella que s’exerceix no sobre l’objecte desitjat, sinó sobre un substitut.
Jo no parlo, ara, d’aquesta, sinó de la violència que es modifica a ella mateixa. Per exercir violència, es fa una altra cosa que, potser, s’hi assembla; o, potser, no és encara violència però ho pot ser.
Una amenaça, una promesa, és un recurs per obtenir el resultat desitjat sense arribar a aplicar la tècnica necessària per obtenir-lo. Com deia la meva mare (o la meva àvia, ja no ho recordo): “Ai si vinc…!”
Heu vist l’economia? L’estalvi de recursos? “Si vinc”, i per tant no cal que vingui. I, encara més subtil: “…”, els tres punts contenen tots i cadascun dels detalls de l’amenaça. Sense haver-los de nomenar, sense haver de fer l’esforç de dur-los del cervell als llavis… “Ai” és tota una condemna en dues lletres…
I, encara més: el temps. Estalvi de temps. Si m’he de moure, necessitaré un temps: per venir, per tornar… Si ho anuncio, no consumeixo temps, és més: en genero. Perquè el temps no s’atura, és moviment constant (si voleu, espai inquiet). I si guanyo temps, si l’estalvio, no solament no en consumeixo, sinó que en genero. En català ho diem tal qual. “—Què fas? —No res, feia temps…”
Deia “temps”, deia “violència”, deia “Estat”, deia “moral”… Del còctel en surt un altre presumpte privilegi de l’Estat: la condemna. El judici.
La condemna primària, la menys elaborada, és violència física: bastonades, cops de fuet, amputació del nas, de les mans… Fins arribar a la grossa: la mort. Més modernament (més civilitzadament?), la condemna és en forma de temps: un any, un any i un dia, deu anys… Fins a la grossa: la perpètua.
Ara bé, és així com ho he dit? La “condemna”, ¿és monopoli, privilegi de l’Estat, executada només pels òrgans estatals? No. No és així. Hi ha una altra condemna, la condemna social, fins i tot la condemna promoguda sobre algú a partir de la vergonya, del remordiment provocat…
I una cosa curiosa, em sembla, és que la condemna social no es projecta en el temps cap al futur, sinó cap al passat. El seu objectiu és sancionar tota aquella conducta que en el passat es va produir amb normalitat, fins i tot amb orgull, i que, ara, en el nostre temps, la nostra moral no solament no permet ni accepta, sinó que condemna.
Monuments commemoratius, aixecats potser fa cent anys, o dos-cents, ara són objecte de befa, de destrucció, d’insults.
Obres llegides, pintures contemplades, edificis públics o privats, que havien estat considerades genials, i admirades, ara són rebutjades…
M’agradaria parlar-ne en algun altre moment… Ho trobareu, si és el cas, aquí.