A J. P.
Soc materialista. Un vulgar i prosaic materialista, enganxat a la terra i tossut com un roc.
Tinc les sabates (acabades d’estrenar, èmules de sabates amigues) brutes del pols de la terra que trepitjo.
Tinc el cap, com tothom, ben lluny dels peus. Em tiba cap als núvols. Em reclama amb força cap als cels superiors, on l’aire és difumina en el buit (perquè li cal deixar espai, entre àtom i àtom, per a l’energia pura, on fins i tot la llum voldria separar-se dels fotons).
Camino de dia, cansadament, fent botets quàntics i sobtats entre un còdol i un altre i un altre, que s’arrapen convençuts a la terra rodona, pregona, ferma.
Viatjo de nit, eternament. Llisco suau entre esperits que animen amb mi els cels inabastables.
Em desitjo, ingràvid, cap a la lluna.
Genero una ombra densa en el sòl.
Llauro i solco treballosament.
Escampo en el vol núvols lleugers.
Soc, lliscant entre cels de desigs blaus i eteris, materialista convençut.
Soc esperit que trepitja densitat i aixeca polsim, que torna a caure, sense pressa, cap a la terra, tossut.
Sense pols no seria, sense buit no ompliria.
Sense sol la lluna seria un roc fosc, i prou, mirall inoperant, cendres que no han cremat mai.
Sense lluna, el sol seria només flama freda, foguera que no escalfa, radiació difuminada en va.
Soc esperit creat a còpia d’àtoms de matèria.
Soc viu, viu!, perquè fujo amb pressa i calma cap als moments sobirans que han de venir. Vull que la mirada es llenci cap amunt, per mirar més enllà, i enyorar el camí fet, i els camins futurs, la vida.
Visc arrapat a la terra, sang vermella i fosca, perquè vull viure en el cel, lleuger i eteri, blau.
Blau de color blau cel. Pols incolora de solidesa segura.
Sí, soc un tossut materialista, i soc viu.
Esperit lliure (exagero) que construeix, dia i nit, llibertat (no exagero).
És a dir, bellesa.