Cap de les persones que viuen ara al meu poble hi vivia fa cent-cinquanta anys. Ni una.
Cap de les cèl·lules vives que formen el meu organisme hi vivia fa setanta anys. Ni una sola.
En el meu cos hi viuen, a més a més, milions i milions de cèl·lules que no porten el meu ADN. Milions.
Vull desfer-me (és un eufemisme) de més del deu per cent del meu cos. De fet, en els darrers mesos ja he aconseguit una reducció d’un altre vuit o nou per cent. No ho diré en nombre de cèl·lules, que no les sabria comptar, sinó en quilos: diguem que fa set o vuit mesos pesava cent-vint-i-cinc quilos, i ara en peso (només) cent-nou.
Si em proposo arribar als 98, m’he de desfer del deu per cent del meu cos. Imagino que algunes de les cèl·lules que faré desaparèixer fa molts anys que les tinc. Altres segurament són noves: acabades de fer, acabades d’arribar.
[Nota: Una amiga, biòloga, m’avisa del error; aprimar-se no significa perdre cèl·lules, sinó que les cèl·lules perden greix… Confio que, havent llegit aquest text, les cèl·lules canviïn de conducta i s’adaptin a les meves argúcies argumentals.]
(Em costa establir diferències clares entre cèl·lules del meu organisme: no sé com diferenciar, d’entre les que acaben de néixer, les que han nascut de cèl·lules que formaven part de mi des de fa anys, i les que acaben de néixer de cèl·lules que vaig menjar ahir, o la setmana passada). No sé si hi ha manera de diferenciar-les.
No sé si, posats a eliminar una cèl·lula, és millor triar una cèl·lula nova o una de vella. O triar una que ha nascut d’una cèl·lula ja establerta, o una que ha nascut d’una cèl·lula acabada d’arribar.
No sé si les cèl·lules antigues, establertes, tenen més drets (o drets diferents) que les que acaben d’arribar… Podríem classificar-les segons la longitud remanent dels seu telòmers… Potser…
Altrament, la temptació de fer fora del meu cos aquells organismes que no porten el meu mateix ADN és arbitrària i perillosa: el fet que hi hagi un ADN majoritari en el meu cos no vol dir que es pugui menysprear directament els altres ADNs, només per minoritaris. Qui em diu que, en realitat, el meu ADN no és el majoritari, sinó algun dels altres? Perquè vull perdre un deu per cent del meu jo (del meu cos, perquè l’esperit, l’ànima, el que sigui, si existeixen, no tenen pes), però no em vull arriscar a perdre la part del meu cos que m’identifica com a “jo”.
Acabo d’esmorzar. He incorporat al meu cos uns materials que, aviat, seran part del meu jo.
Respiro, cremo, exhalo. Trec del meu inventari tota una colla de materials.
Era jove. Em faig vell. Tinc, com a ésser viu, un recorregut limitat. Fa una estona he dit que no volia perdre la part de mi que m’identifica: vull perdurar. No perduraré. Segueixo volent perdurar.
Imagino altres vides: molècules meves integrant altres éssers vius. Cert. Imagino altres mons, on la identitat pròpia sigui permanent, eterna, no lligada a un cos. Sí, ho puc imaginar.
Puc imaginar narracions de la meva vida passada, escrites, o recordades per testimonis. Sí, puc fer història, puc recordar. També puc somniar i saber que viuré en el record dels meus supervivents.
Puc imaginar una cèl·lula del meu cos amb identitat pròpia, amb consciència pròpia. Que formarà grups, tribus, societats, monarquies, repúbliques, estats, corporacions. Que s’agruparà en colònies i formarà entitats amb vida pròpia, amb fronteres, que mirarà d’aïllar els de dins i mantenir fora els de fora. No costa gaire d’imaginar. Però seria espantós, terrible, inhumà.
O potser no seria inhumà, potser ser humà vol dir precisament això.
Cap de les persones que viuen al meu país no hi vivia fa cent-cinquanta anys.