Ja sabeu allò dels tres mosqueters, que eren quatre.
Doncs els poders també són tres: executiu, legislatiu, i judicial. Però en realitat, són quatre: s’hi afegeix el dels mitjans de comunicació. O cinc, que potser hi hauríem d’afegir el poder militar, que sovint té més poder que els altres junts. O sis, si comptem l’església (és clar que l’hem de comptar!), sigui catòlica, protestant, animista o el que sigui.
Un munt de poders! I llavors, per què diem que són tres?
Doncs perquè quan la gent va deixar de tenir clar que el poder deriva de Déu, i que el poder ha de ser absolut, com déu mana (o manava), el poder que abans era només del rei es va convertir (al menys en teoria) en poder democràtic, i es va acceptar que el poder s’havia de dividir, perquè un poder controlés els altres: del rei unipersonal i sobirà, als grups (parlaments, tribunals, consells, governs) democràtics.
[Potser cal fer una pausa per recordar que “democràtic” indica l’origen del poder, no qui el tria. Un tribunal no elegit en eleccions pot ser, i sovint ho és, perfectament democràtic, si no oblida que el poder li ha estat atorgat pel poble i no, posem per cas, per una Justícia etèria i platònica.]
Recapitulem: tres poders, derivats del poble sobirà.
En contra, repeteixo, en contra, els altres poders: el poder de la religió, el poder de les armes, el poder de les paraules i de les imatges.
Napoleó, per exemple, que va instaurar una monarquia absoluta poc després de la revolució francesa (i això té el seu mèrit), va coronar-se. Ell. Ell a ell mateix. No el va coronar el papa, ni els nobles, ni els artistes ni els pensadors, ni els filòsofs. Ell, i el seu poder li venia de ser el general de l’exèrcit.
Ara hi ha gent que diu que l’església forma part de la societat, i veuen correcte i envejable que un governant democràtic assisteixi, com a fidel, als actes religiosos. I exigeixen que l’Estat pagui el manteniment de l’església: cornuts i pagar el llit.
Els militars, per sort, i ha costat, es limiten a demanar diners (en bona part dels països occidentals, no així en molts països del món). I fins i tot ajuden quan hi ha inundacions i terratrèmols i incendis… I ens prometen que només actuaran contra els enemics externs, no contra els interns… com si els enemics externs no fossin persones… Però és un consol.
Llavors queden els diaris, les teles, les internets, les IA i totes aquestes coses que diuen que ens informen, però el que volen és modular el nostre pensament, dirigir els nostres gustos, establir fins i tot els nostres criteris estètics. I manar. Volen manar, és clar. I no sabem, perquè no ho podem saber, perquè només ho podem saber si ells ens ho diuen, qui els mana. Qui els paga. No ho sabem.
Això sí, cal que tinguem por de la IA. No paren de dir-ho. Probablement, perquè no la controlen.
Com deia aquell: els quatre evangelistes eren tres, Elies i Moisès.