Acabo de veure fotografies de Cartier-Bresson, a Barcelona. Algunes, especialment les de ciutats devastades per la guerra, podrien ser perfectament actuals. El segle XXI com el segle XX. Amb una diferència: llavors no hi havia color, tot era blanc, gris o negre. Ara, fins i tot la mort té color, fins i tot la sang fosca i enganxosa té color.
No, és clar que no: però ens hem acostumat a veure el passat en fotografies sense color i ens sembla que el passat, doncs, no tenia color.
Hi ha qui diu que una llengua, totes les llengües, generen una particular visió del món. Diferent, diferent a totes les altres. Doncs, diferent al món. La meva llengua, com la Leica 45 del fotògraf, estableix la veritat de la seva especial mirada pròpia.
La natura pot ser una planura verda vora un riuet fresc i sonor. Però la frescor, el color, el so, no me l’ofereix la natura, sinó la cultura. La natura és un tronc caigut o un roc on puc seure. La cultura és una cadira. (Fa uns anys, una nena, quasi analfabeta, em va preguntar: “Com és que sabem fem coses?” Jo la mirava, admirat, i ella m’ho va explicar: “Cadires, per exemple.”) La cultura és una cadira, i, si ja tinc cadires, la cultura és una imatge de van Gogh amb una cadira pintada.
La imatge de van Gogh és una creació: on no hi havia res, ara hi ha una cadira, o unes flors. Això és l’art.
La felicitat vora un riu en un entorn idíl·lic, és una fal·làcia, producte d’un filtre. La il·lusió destrueix allò que jo volia sublimar. Això és comunicació: és llengua.
La roca adient, oportuna, és la natura. I per seure-hi amb naturalitat ho hauríem de fer despullats, sense roba, ni sabates, ni telèfon, ni barret, ni ulleres. I en solitud.
Així, doncs, la fotografia ha de suprimir el color present en la natura per guanyar expressivitat. Veiem més força en una imatge perquè prescindim (a la força) d’un element fonamental de la imatge.
La llengua, base de la cultura que encara no arriba a ser art, ens comunica: ens fa comunitat, ens fa grup. A canvi, ens filtra, ens amaga, ens deforma, ens menteix.
Sí? És això? ¿Aquest és el nostre pecat, aquest es el càstig de la nostra humanitat, de la nostra cultura?
¿Estem destinats a percebre la bellesa només després d’haver-nos enamorat del seu continent?
¿A no saber mai del cert (i que no ens importi) si ja existia o només ens la mostra així el nostre vidre, el nostre mirall?