Necessito una paraula per designar els individus de l’espècie humana. Poder dir “home” aniria bé, però he fet massa tard: una colla d’homes, avantpassats o contemporanis, han desfet aquesta oportunitat, a còpia de menyspreus, abusos i injustícies contra les dones.
La llengua humana és flexible i poderosa: la terra està formada de terra i de mar, però li diem Terra, i ens entenem. Un dia té vint-i-quatre hores, hores de dia i hores de nit, però podem seguir dient que el dia té 24 hores. Podem dir “el sol i les estrelles” sense oblidar que el sol és una estrella.
Potser no hi ha “hores de dia” que hagin abusat de les “hores de nit”… Potser ni el blanc ni el negre (que són els colors que no són colors, amb els grisos infinits) no han patit el menyspreu dels altres colors (els colors que sí que són colors).
Durant molt de temps, he dit “persona” per no dir “home” quan volia parlar d’homes i dones. Però ara ja no puc. Perquè la paraula “persona” em va molt bé per designar una cosa diferent.
“Persona”, com ja sabeu, deriva de l’expressió grega “per sonar”, per donar veu, per fer sentir la veu de lluny. En el teatre, un actor feia servir una peça que li cobria la boca per augmentar la seva potència vocal. D’amagar la boca per utilitat a amagar la cara per voluntat només hi havia un pas. La figura de l’actor s’amagava darrere de la veu de la persona.
La persona amagava l’home, l’home desapareixia, quedava la veu, quedava la màscara.
Tots, davant dels altres, fem servir una màscara. Ens vestim, ens netegem, ens pentinem. Som educats (no som naturals), guardem les formes i les distàncies. Pensem abans de parlar (no som naturals). La cultura ens transforma d’home a persona, de dona a persona, de no-binari a persona.
Això encara es pot assumir, i la distància entre el terme “persona” i el terme “home” la podem integrar més o menys bé.
Però, altre cop, ara és diferent. El món canvia.
Hi ha “persones” que no són homes ni dones. Hi ha màscares que parlen i parlen, i no amaguen res, no amaguen ni un home ni una dona. Dic “no amaguen res”; vull dir: “amaguen Res”.
Son veus sense seny, son mots sense boca, son veus sense llavis ni gola. Són buits generats per a ensordir, per fer callar a còpia de parlar, per evitar el pensament a còpia de parlar… Són veus que segueixen parlant quan el teatre ja és buit, quan la gent ja se n’ha anat: no serveix de res, perquè les veus segueixen parlant i parlant des de les nostres butxaques, des de la tauleta de nit, des de les motxilles dels nens i de les nenes.
Si un fantasma és el que queda viu d’un ésser que va morir, ara necessito una paraula per designar el que és mort i no ha viscut mai, però parla. La necessito per anomenar allò que parla i parla i no deixa de parlar, perquè algú (potser un home) ha trobat la manera de silenciar-nos, d’emmudir-nos, de fer-nos creure que no paga la pena pensar abans de parlar, que no paga la pena parlar, que no paga la pena pensar.
Necessito una paraula, o dues. I tres, i moltes.