—Llavors era un altre món! La gent moria de gana, o d’un cop de vent, la gent vivia pobra, tenia gana, treballava de sol a sol…
—Sí…
—I en aquell temps, el que tu en dius “el monstre”, no era extraordinari, no era més salvatge que la resta de bèsties i homes… Llavors matar i morir era normal.
—Sí.
—No pots dir-li, encara, “monstre”, com si el temps no hagués passat…
—No…
—Però li segueixes dient “monstre”!
—Sí, perquè encara ho és!
—El món ha canviat! Fa cinc-cents anys mataven bruixes! Tothom matava bruixes!
—De fet, no era fa cinc-cents anys, però sí, tothom maltractava les dones que volien ser lliures.
—Les que volien ser lliures?
—Sí, sobre tot les que volien pensar pel seu compte, viure la pròpia vida, no creure a cegues en falòrnies ni mites… Però també, per fer més por, totes les altres. I uns quants homes, també…
—Exageres.
—No.
—I, en tot cas, això ja ha passat…
—Sí, ara vivim més lliures, no ens fustiguen per no creure, no ens fan fora per no voler obeir, per no creure en mites….
—Veus?
—Però ells, el monstre, no ha canviat… Ara dissimula, s’amaga… Fa més gran la seva cova, les seves coves, que si Passió, o Família, o el Buda, o el Meteorit negre… Ara, fes el favor, digues si les dones són, en les coves del monstre, més lliures, si poden entrar en els cercles dels que manen, si poden lluir els cabells ufanosos, si no han de dur tacons dolorosos… Si no han de ser, allí on mana el monstre, esclaves, no-persones…
—Allí on manen, tu ho has dit… En aquells països, no aquí.
—No perquè no vulguin, no perquè no ho desitgin: només perquè, ara, no manen…
—És clar!
—Però volen manar!
—Ells, aquí, no! I, a més, tothom vol manar!
—I per això, amic meu, dius que no passa res perquè vagis a prometre’ls, com cada any, l’obediència del poble? És un vot de futur, no un record del passat!
—És un símbol!
—És una promesa, un vot, un record submís de quan el monstre manava!
—És la tradició!
—La tradició, amic meu, és matar el monstre, matar el drac: no adorar-lo. I no el matem, no, perquè tothom viu té dret a viure… Fins i tot els que ens han volgut esclaus…
—Ara ja no! Ara respecten tothom…
—No és l’amo qui té dret a dir si els esclaus són lliures o no.
—Ara ja no hi ha cadenes!
—No. De ferro, no… ara les cadenes són d’obediència, de vots, de submissió… De por…
—Exageres!
—Si tinc recel, i memòria, és el meu recel, i la memòria de tots. Fes tu, en el teu nom, els vots que vulguis. En el teu nom, no en el meu, no en el del poble.
—Els faré!
—Abans que els adoressis, recorda, no eren deus.