Ahir vaig anar al consultori del metge (li diuen CAP, un insult per a la llengua)… Hi vaig anar a demanar hora per una visita. Tenia tres persones al davant. Passaven, potser, deu minuts de les 12. La gent entrava i sortia, pausadament, no feia ni fred ni calor, no hi havia cap estridència, ningú no semblava tenir gaire pressa de ser en algun altre lloc.
Excepte un veí meu, que seia en una cadira, recolzat de braços en un d’aquests carrets que duen ara els vells, per caminar (per no caure), per seure (i fer la xerradeta en una rotllana sobrevinguda a meitat de la vorera), per sortir al carrer i prendre el sol, per anar al consultori sense haver d’emprenyar sempre la jove de casa.
Aquest home, el meu veí, feia mala cara. No feia cara de malalt, ni de patidor: feia cara d’emprenyat. D’estar emprenyat. De ser emprenyat (si encara funciona aquella distinció entre ser i estar que ens predicaven a la facultat de filologia).
Jo el conec, el meu veí, potser de fa set o vuit anys. És un home baixet, actiu, de cabell ben poblat, raspallat (no vull dir pentinat amb raspall, vull dir en forma de raspall), estirant de la corretja no gaire llarga d’un gosset petit, el cos vinclat endavant, com si caminés lluitant contra la tramuntana. Sempre saludava, especialment amb els ulls, agraït de tenir gos, de tenir carrer per passejar-lo, de tenir veïns amb qui aturar-se a fer la xerradeta… També, sovint el veia acompanyant una senyora en una cadira de rodes, fredolica fins i tot quan feia sol, aclucada d’ulls fins i tot a l’ombra. Ella era gran, ell era més jove que jo.
El meu veí tenia una furgoneta vella, petita, i tenia una plaça reservada davant del pis on viu, per poder carregar la cadira de rodes quan li convenia. Atrafegat, satisfet, cofoi, responsable, mogut, actiu, formigueta, de somriure responsable, mirada orgullosa de feina ben feta. Vivien, vaig saber, en el tercer pis d’un edifici petit, bastant nou. Modest, còmode, arreglat.
Un dia, aquella dona (era la seva mare?) ja no hi era.
Em va dir que ara ja no necessitava la furgoneta, però li feia cosa de treure-se-la. Fins que finalment la va donar de baixa (havia de pagar l’assegurança, per a res).
Al cap d’uns mesos el vaig veure, de lluny, amb un taca-taca de vell. La corretja del gos lligada a la maneta, ell mateix caminant amb dificultat (el carrer feia costa amunt). Era, de cop, més vell que jo. Van passar mesos i el vaig veure més vegades; finalment, ja no duia gos. I ell havia deixat de somriure, fins i tot de saludar.
Ahir, (28 d’abril del 25), a cal metge. El vaig saludar. Em va respondre, literalment, que allò (el CAP, les infermeres, les metgesses, les dues noies de recepció) era un fàstic. Tot. Un fàstic. Li havia crescut el cabell, que duia ben net, lluminós, fosc. Tenia les mans ben fermes, agafant el taca-taca, duia les sabates enllustrades, la camisa sense ni una arruga.
No li feia mal res. M’ho va dir. Però tot era un fàstic. Aquella dona (no sé de qui parlava, assenyalava una porta tancada, aquella dona badava tocant-se els pebrots, sense fer res, fent esperar la gent. Específicament, fent-lo esperar a ell.
No li vaig dir que segurament tampoc no tenia gaire pressa. No li vaig dir que seia a la vora d’una finestra plena de llum, envoltat de persones que li haguessin respost amb ganes a un somriure. No li vaig preguntar si encara tenia el gos.
Em va dir, com si jo no ho sabés, o com si sempre ho hagués sabut millor que ell, que tot era un fàstic. La noia de recepció em va atendre. En el paper que em va donar hi deia l’hora, les 12:21. Vaig sortir al carrer i vaig anar, sense pressa, cap a casa. M’havia entrat basarda al cor. Tenia por de morir-me. Vull dir que tenia por de morir-me abans de morir. Tenia por de no poder aprofitar, encara viu, la meva nova joventut dels meus nous seixanta-nou anys. Tenia la sensació d’haver fregat la mort que ronda.
Vaig passar pel davant del bloc del meu veí. Ja no té lloc d’aparcament reservat. No té cotxe, ni té gos, ni té ningú per cuidar.
Quan vaig arribar a casa, cap a les 12:35, no hi havia llum.
El meu veí encara deu ser al cap?, pensava…
Si encara hi és, —vaig pensar i ho vaig seguir pensant tota la tarda— encara no sap que avui té un altre motiu per tenir ràbia: l’ascensor no funciona. No hi ha cap ascensor que funcioni.
No sé què ha passat. No sé si va tornar a casa, si algú el va ajudar a pujar les escales.
No sé si torna a ser viu, perquè, davant d’un problema visible, ha fet el cor fort, com tota la vida havia fet, per enfrontar-s’hi, per dominar-lo. (Fins que va a començar a saber-se mort).
No sé si encara és mort, assegut a la seva butaca de casa, prop del balcó, pensant que tot és un fàstic, fins i tot la vida. Fins i tot els dos joves de l’ambulància que l’han ajudat a pujar a casa…
Tinc por de la mort i penso arrapar-me com una paparra cega i desesperada, a la vida, mentre me’n quedi. Mentre em quedin somriures.