Deien que es pot enganyar una persona durant molt de temps, o moltes persones durant un temps curt.
Deien que no es pot enganyar molta gent durant molt de temps.
Doncs no. Sí que es pot.
Recordo una nena, al vell oest americà, que veia la seva mare comprant un flascó de no sé què a un home que anava en un carro. Una beguda contra la febre que també guaria el verí de totes les serps i qualsevol tipus de tos, i rejovenia la força viril, i mantenia la pell suau. I netejava les ferides, i duia bona sort. Mentre la mare malbaratava les poques monedes que tenia, la nena es va amagar dins del carro i va fugir amb aquell home, segura d’haver trobat el camí de la vida.
No es va tornar a saber res d’ella. I els seus pares, que tenien més fills, no la van plorar. No tenien febre, ni temien les serps, no tenien tos, les ferides es tancaven miraculosament. Tenien sort, i en van tenir mentre va durar el flascó aquell, i va durar molt perquè la dona el reomplia de tant en tant amb una barreja d’aigua, sang, mantega i llàgrimes. I una mica d’alcohol. Les veïnes diuen que aquella mare va vendre la filla a l’home del carro a canvi d’un flascó sempre ple…
Recordo una dona, antiga noia de taberna, que havia trobat un príncep. Havien tingut un fill, i aquest fill havia esdevingut rei i emperador: de l’imperi romà. Aquella dona, abans de morir, va anar a l’Orient a buscar antics tresors. (Com la noia que va amagar-se en un carro). Buscava una creu, la fusta d’una creu. Hi havia tres creus enterrades juntes. Fusta centenària. Una d’elles era sagrada, ho havia de ser. La primera, no. Era fusta. La segona era només fusta, també (fusta conservada, sí, en bon estat, tot els anys passats sota el fang.) La tercera havia de ser. Prop del lloc hi vivia una malalta: li van fer tocar la fusta tercera, i va guarir. Van portar la fusta a Roma, i encara hi creiem. Hi ha bocins d’aquella fusta per tota Europa. I encara hi creiem. Aquell fill, de nom Constantí, va fer un paper cedint a l’església romana tot el poder sobre Roma i el seu imperi. Diuen. Però era un paper, i no era fusta, i no hi ha malaltes velles guarides en el seu nom: l’església no reconeix que sigui fals, però no afirma tampoc el contrari. No cal.
I, tot i això, encara hi creiem.
Diuen que Europa decau perquè la religió afluixa. Ja ho deia, també, el nostre bisbe Torras.
No, no cal que patiu: no afluixa. Ni la religió, ni la família tradicional (l’home al capdavant), ni els negocis ben duts (vol dir que generen beneficis), ni el nostre ordre social… No afluixen.
Perquè, al cap i a la fil, aquell flascó, que anem omplint amb la nostra fe, ens consola, ni que sigui a canvi de la nostra sang, de la nostra vida.
De la nostra humanitat.