Mestre fuster

Acabo de llegir en un lloc que han donat un premi a un mestre. El premi al millor mestre d’Espanya. O d’Europa, no ho recordo. Ho podria recordar si ho hagués llegit amb més atenció, o si hagués fet l’esforç de recordar-ho. O si ho hagués volgut recordar, però no té cap sentit voler recordar una dada que saps que podràs tornar a llegir quan vulguis. O la podràs preguntar al  professor, que segur que ho sap, especialment si és el millor professor del món mundial.

Si ho recordés, tampoc no ho deixaria escrit aquí, per por que algú ho consideri una falta de respecte, o un insult. Perquè el que diu el millor professor de l’univers és, cito de memòria, Els alumnes no suspenen. Si un alumne suspèn, en realitat suspèn el seu  professor, el mètode pedagògic. I ho rebla: Els alumnes no fallen mai.

Jo de petit volia ser fuster. No ho soc, perquè no soc gaire bo fent coses amb les mans, i no m’hi esforço gaire, i no em preocupo de deixar ben acabades les coses que començo a fer… Però tinc un amic que és fuster. Un fuster modern, crec. Ho dic perquè abans els fusters sempre els faltava algun dit, coses de l’ofici, però el meu amic té les mans senceres. Suposo que els oficis milloren. El meu amic em deia l’altre dia: Les cadires no fallen mai. El meu amic és un fuster dels que encara saben fer una cadira. O arreglar-les. Mentre estudiava una cadira vella que jo tenia per casa, i que havia perdut consistència, anava repetint-me l’explicació: Les cadires no fallen. Si una cadira falla, pots estar ben segur que és culpa del fuster que la va fer.

I, preguntava jo per emprenyar una mica, si la cadira és rebel? Si no  vol ser cadira, o no vol ser bona cadira, o pensa que les cadires tenen dret a una vida més digna que donar suport al cul de les persones?

No emprenyis tu, ara. Que les cadires no pensen, ni són rebels, ni volen ser altra cosa que cadires, remugava ell: Les cadires no són persones.

Al cap d’un parell de dies vaig anar a recollir la cadira. Me la va lliurar, satisfet: Veus, això és una cadira! No ha dit ni piu, ni ha qüestionat la seva circumstància essencial de cadira, ni es pregunta pel seu destí a la vida. Les cadires són fàcils. No fallen mai.

I va afegir: A mi, dona’m cadires. No voldria pas ser mestre, com tu, jo.

Però tinc alumnes, vaig queixar-me (sempre ens queixem), que sovint no volen fer-me cas, o no  els ve de gust, o prefereixen mirar el cel blau i no la pissarra blanca. I obliden, i no estudien prou, i són tossuts, i  no em  donen la raó, i els agrada posar en qüestió el que els ensenyo.

Mira, noi, va dir, si volies treballar amb cadires, haver-te fet fuster. I francament, amb els alumnes que tens, millor que no et queixis.

I no, no em queixo.