Des de llavors, una cosa que abans no existia ha començat a existir: la meva idea.
Jo existeixo (bravo, Descartes). Físicament, em reconec en un cos. Soc matèria. Em reconec, en part, com una cosa material. La idea nova que he tingut avui no té matèria, no és matèria.
Conec altres persones: dues d’elles s’han constituït en parella. Mentre ho segueixin considerant així, existeix una parella com una entitat afegida. No han pensat una parella, però l’han generada, l’han feta: han generat una persona que no té correlat material.
Si van al jutjat, o a l’església, o al cap de la seva comunitat, es formalitzen com a parella i ho demanen, el seu grup, país, tribu o agrupació els pot donar un paper, un certificat. Un paper que dona constància de l’existència d’una persona jurídica nova: la parella.
Hi ha gent que genera parelles, i famílies, i grups d’amics i societats recreatives, i agrupacions mafioses, i delictives, o revolucionàries, o místiques. Es poden generar infinites persones jurídiques, sense que tinguin matèria. El paper del certificat o l’acta de constitució té matèria (el paper, la tinta), però el certificat no és la societat, de manera similar al fet que jo no soc el meu nom.
Les persones jurídiques poden fer coses. Poden comprar coses, vendre coses, construir cases, donar feina a persones (persones humanes o persones jurídiques).
Exemple de persones jurídiques: la companyia Coca-cola, o com es digui (no confondre amb la coca-cola, que és una beguda); la companyia MG (que fa cotxes); el Barcelona CF… Hi ha milers i milers de persones jurídiques. Milions, suposo. Viuen en el nostre món, fan coses i les desfan en el nostre món (el físic, el mental), generen beneficis, donen feina, generen pol·lució, també desigualtat. I tenen una característica inquietant: no moren. Vull dir que poden morir, poden desfer-se, però també poden no morir. Mai.
A les societats no els cal construir piràmides per perpetuar-se en la memòria, ni catedrals per exhibir la força dels seus ideals. No els cal presumir de vida més enllà de la mort.
Tenen (i van dues) una característica inquietant: viuen entre humans, en societats humanes, però les lleis aplicades als éssers humans no els son aplicables. Paguen menys impostos que els humans, viuen simultàniament en diferents països i es refugien en unes lleis o en unes altres segons els vingui de gust. Tenen més capacitat de fer coses que el conjunt de la humanitat, són més intel·ligents que la gran majoria dels humans i ben aviat seran més intel·ligents que qualsevol dels humans. I tenen més memòria, m´´es persistència, més voluntat… Poden ser alhora en més d’un lloc.
I encara: son tan evidents que no les veiem. Son tan grans (poden ser tan grans) que ens semblen més importants que nosaltres mateixos. No passen fred ni gana, ni els preocupa el canvi climàtic ni la destrucció de l’ecosistema humà. No tenen moral, ni ètica.
I encara, deixo el més dolent per al final: Com que no tenen moral, ni ètica, contagien als humans de la idea que no ens cal ni moral, ni ètica. Ni humanitat.
I, recordeu: són només idees, idees nostres.