La raó de la força

Sovint es busca algun tret que diferenciï l’espècie humana de totes les altres. No em sembla un exercici excessivament important, però si hagués de triar un element no seria ni la capacitat intel·lectual, lingüística o matemàtica; ni el caminar drets, ni la creença en dimonis i déus.

Per a mi, el que ens identifica és la voluntat, potser no sempre sincera, de resoldre les nostres discussions i conflictes socials sense haver de recórrer a la violència. L’home, un animal entre molts altres, és violent. La capacitat de sotmetre l’adversari gràcies a la nostra força, o a la nostra disposició i voluntat d’usar-la és una de les característiques que permeten a un individu prosperar. I, per tant, tenir descendència. Sobreviure.

La violència és natural. Vull dir, és una eina de la natura dels animals. La voluntat de no perpetuar la violència és cultural.

L’espècie humana s’ha proposat no recórrer a la violència per solucionar conflictes entre els seus individus. La nostra socialització, que ens ha permès expandir-nos per tot el món i ser una de les espècies amb més èxit darwinià, voldria ser una socialització en llibertat: sense l’amenaça de la violència, sense la necessitat de submissió al més fort.

És un projecte. No és una realitat. Com diria un resum d’avaluació dins del sistema educatiu: “l’alumne ha progressat molt”. Com diria un resum d’avaluació dins del sistema educatiu: “ l’alumne necessita millorar molt”.

Les dones segueixen, de manera increïble, sotmeses a un poder masclista que va des dels obstacles a deixar-les arribar a llocs de decisió i que arriba a la violència física i al feminicidi, passant pel menyspreu, la burla o l’insult. I l’odi als diferents: en la preferència sexual, en la identificació de gènere, en el lloc de naixement, en la creença religiosa. La violència sovint és el darrer recurs de qui no vol acceptar realitats que la societat ja considera acceptables.

Però encara, la supressió o la restricció de la violència té una altra limitació: potser la més gran. Em refereixo a les fronteres entre països.

No solament perquè ningú no discuteix la norma de la no intervenció en un altre país, sinó perquè, i és encara més greu, tothom assumeix que les relacions entre un país i la resta de països es basen, fonamentalment, en la violència.

Els intents de regular les relacions internacionals per resoldre conflictes són patètics. I encara hem d’agrair que existeixin!

Per la resta, ningú no sembla discutir un principi que sembla encara de la llei de la selva: qui guanya una guerra té el poder. Qui guanya una guerra té la raó.

Ai.