Tinc un llimoner. Fa llimones desordenadament: ara no en fa cap, ara en fa quinze, avui tres més.
Jo no aprofito les llimones: és a dir, sí les aprofito: les poso en una safata de fusta, a la vorera, davant de la porta, perquè les veïnes n’agafin, si volen. Faig poble, faig comunitat, m’integro. M’identifico: soc el de la casa on hi ha un llimoner que fa llimones, llimones grosses, de pell gruixuda.
Perquè no hi hagi dubtes, hi poso un cartell: “Si sou servits”. Vol dir que, qui vulgui, pot agafar llimones. Molta gent no sap què vol dir l’expressió “si sou servits”. Ara ja ho saben. Les llimones, la safata, el mateix suport del cartell han donat sentit a una expressió que, per a alguns, no en tenia. La presència de les llimones dona sentit a unes paraules que he escrit per donar sentit a la presència de les llimones.
El cartell i el context. El cartell s’entén pel context.
Les llimones, doncs, i els com-fets. Els fets s’entenen gràcies al text (gràcies als com-fets)!
Però no ens referim mai als com-fets (m’he hagut d’imaginar la paraula), només al “context”.
El text i el context. Les llimones, el llimoner, les veïnes que agafen llimones, el petit cartell, el carrer, la gent que camina, la porta tancada que es manifesta permeable, la petita porteta del pati que deixa veure el llimoner des del carrer. Tot això és el context.
I les paraules. Que s’imposen, que deixen de ser ajuda, auxiliar, suport, explicació… i es mengen l’escenari… Ai, les paraules…
Vull una paraula per al caminar, per al relaxament, per al barri, per al groc, per a la mirada, per a la set, la tremolor de llavis, la il·lusió als ulls, les ganes de caminar una estona quan no tinc ganes de caminar però hi ha camí per fer amb les veïnes, i l’herba, i els tolls (ha plogut), i els gossos que no m’agraden gaire, però hi són i què hi farem, i la pujada… I no les trobo, perquè quan les escric, fugen de mi, s’instal·len a part, davant… en contra…
I no vull que hi hagi paraules, sinó coses, fets… Ai, les paraules, que ens fan humans, veïns, companys, socis, amics… O se’ns mengen i ens atrapen, i ens converteixen, només, en context…
Estimo les paraules, perquè són vives i em fan viu. Les he fet jo, i nosaltres, i ara són vives, i són nosaltres.
I tinc por de les paraules, perquè són vives, i, oblidant que són les nostres filles, no ens respecten com als seus creadors (els seus déus), sinó com a servents, transmissors, delegats, mentiders, suplantadors, missatgers.
Perquè sense llimones no hi hauria paraules, i sense paraules, ara, en aquest text, no hi hauria ni paraules, ni lectors… Ni jo mateix.
Si sou servits…