Magnicidi

Un magnicidi és un homicidi.

Magnicidi és l’homicidi d’un gran. Gran. Normalment, en sentit figurat, no en sentit pròpiament físic.

Aviam, estimats periodistes que escriviu titulars per als diaris: un intent d’assassinat d’un primer ministre o president d’un petit país de la petita Europa no és un magnicidi. Com a molt, seria un intent de. Però és que ni això: caldrà veure què entenem per “grandesa” quan parlem d’una persona.

Si un home assassina les seves filles de tres o quatre anys, per fer mal a la mare de les nenes, en direm “magnicidi”?. No ho fem (potser ho hauríem de fer). Si un infant de la família real espanyola mata un germà seu en un accident amb una pistola, en diem magnicidi? Crec que no, i crec que es tracta d’un homicidi; accidental, però  homicidi. No magnicidi.

Matar un periodista, matar un dissident, matar un altre periodista, o quinze, és habitual: amb verí, amb radioactivitat, a trets, a cops de ganivet, fingint o forçant un accident d’avió. Son coses habituals en la nostra Europa actual. Potser hauríem de dir-ne “magnicidis”, no en relació a la víctima, sinó pensant en l’agent, en el subjecte.

Dir “magnicidi”, avui, a més d’un disbarat semàntic, és una vergonya: perquè, segons la llei, tots som iguals. Iguals: ni més grans, ni més petits. Iguals.

O, en tot cas, hauríem de dir-ho sempre. Oblidar el terme “homicidi”, carregat encara de connotacions masclistes i de truculències periodístiques, i dir-ne, per defecte, magnicidi.

Magnicidi és matar un nen o una nena, sigui jueu, jueva o palestí o palestina. Magnicidi és assassinar una dona perquè ja no ens estima, o ja no l’estimem, o no l’hem estimada mai.

Magnicidi és matar per fer-nos més grans, més poderosos, més potents. O per semblar-ho. O perquè ens tinguin por.

Siguem humils, sisplau.

O, perdó, rectifico, no, no siguem humils, oblideu el que he dit…

Si no matem ningú, no caldrà discutir sobre la semàntica.

Sí, millor: no mateu.