Discutim, en una colla d’amics, sobre l’estat del món. Un diu que la guerra no és entre Ucraïna i Rússia, sinó entre Occident (és a dir, l’OTAN (és a dir, els EUA)) i els fills de l’antic imperi dels tsars. Un diu que és una mostra del que passa si una regió (Europa) vol conquerir el món (i genera les colònies). Un altre diu que la globalització implica el sotmetiment dels més febles als més poderosos. Bevem cervesa, mengem entrepans i unes patates braves molt dolentes.
Jo faig una frase, no recordo sobre què. Quan l’he deixada anar, en veu massa alta, perquè al bar hi ha molt xivarri (hi ha futbol, un partit de la xampions que sembla que és molt important), la torno a reproduir en el meu cap, com si la frase hagués obtingut vida pròpia, independent de mi, com un fill que pren volada pel seu compte. M’agrada. Em sento orgullós de la frase: està ben feta, és potent, nítida: una frase que ha de dir la veritat, per força. Amb frases així es podria guanyar una guerra.
A la nostra taula hi ha dos o tres que segueixen el partit. Jo sec d’esquena a la tele, perquè no m’interessa. Miro les cares dels meus amics: m’hi identifico. Són vius, senten. S’admiren, criden, s’exalten. Mentrestant, entre cerveses, entrepans, patates i futbol, parlem de la guerra. Del món. De la nostra responsabilitat col·lectiva, del nostre deure civil.
Parlem de les tortugues d’un amic, que les té en una bassa. Resulta que, pel que sigui, ha de buidar la bassa, i no sap què fer amb les tortugues. Són importants: són vives. Parlem del nostre poble, i de l’alcalde que tenim, que ha decidit rendir-se als cotxes i ha creat més de cent places d’aparcament al centre del poble, perquè si no, sembla, la gent no pot anar a comprar a les botigues del centre. Ara es podrà aparcar, i la gent ho agraeix, però nosaltres sabem que la gent no és feliç vivint en un poble ple de cotxes. No ens agradaria viure en un poble on la gent no és feliç.
La frase —aquella frase que he fet fa una estona— encara em retorna. M’agrada. En faig una altra. I una altra. Em reconec savi. Em reconec profeta. Nabí.
Demanem més cerveses. Al futbol, algú guanya. Sortim al carrer. Hi ha un plugim fi, agradable. El món és nostre.