Comentari a “Els irredempts, 1 El Solar”, de Cristina Garcia.
Un text. No és un relat, ni un conte; és una situació, un procés continuat, un canvi estàtic.
Hi ha un lloc (un solar, uns casalots prefabricats, una tanca tancada). És un lloc inhòspit, defectuós, esquerp, mal-funcionant, massa fred, massa humit, massa xafogós, massa eixut. Sembla una escola, però també sembla que no ho és.
Hi ha unes persones, les que parlen. Parlen en plural: diuen “nosaltres”. Si el lloc fos una escola, serien els professors. No sabem res més d’ells. Se situen entre una autoritat no present (els que ordenen la tanca, els que se n’enduen les cadires) i unes altres persones identificades (per mantenir la intimitat, diuen) amb inicials; però les inicials no les escriuen “XX” sinó “Ics Ics”, de manera que les inicials desapareixen i es converteixen en noms espuris, que no representen sinó que suplanten els noms de veritat. Aquest altre grup de persones (hi ha femení i ha masculí en elles) serien els alumnes, si el lloc fos una escola (diuen, a l’inici: “no hi haurà classes magistrals”: es defineix el lloc, i la gent, per allò que no fan.
Els qui parlen (els professors?) estan molt segurs d’ells mateixos. Molt satisfets. Saben on són. I, si es troben perduts, s’adapten al no-lloc on no-son. Se situen entre una autoritat no-present i unes persones des-identificades. Ells són els profetes, els guies; ells saben què hauria de fer l’autoritat; ells saben què haurien de sentir les persones sense-nom. Ells, en aquell lloc tancat, programen (i re-programen), fan (i deixen de fer), desitgen (i s’abstenen de desitjar)… però, sobretot, miren. Observen. Contemplen. Defineixen. Assisteixen. Reaccionen, sense resultats. Lamenten. Ploren, sense que ho sembli (potser no, potser el que fan és fer veure que ploren sense que ho sembli, però no ploren).
Sempre és de dia. No hi ha nit, no hi ha vespre, no hi ha casa, ni sofà, ni llits, ni família. No hi ha amor, ni odi. No hi ha sentiment, que ha quedat suplantat per una contemplació misericordiosa i inútil. Al final s’anuncia un futur, que sabem que no arribarà mai. I, si arribà, aviat esdevindrà tan estèril com el present que ja ha passat.
És un text.
Són paraules, frases, paràgrafs. Un text no-natural, un text sobrevingut, artificial, format i re-format per forçar els materials que el formen. Les paraules, més que buscar un significat, busquen auto-presentar-se, auto-presenciar-se. Les paraules es posen en primer pla, amagant (suplantant) allò que volen dir (són paraules que voldrien no voler dir res, fer-se només paraules, sense causa, sense finalitat, paraules anti-aristotèliques, paraules que no tenen origen ni destí, només presència). I hi ha també frases. I paràgrafs. És un text.
Si el lloc era no-funcional, perquè no funcionava, perquè no protegia de la pluja ni del sol, ni de l’exterior, ni de l’interior, la forma d’aquest text és no funcional, perquè la forma ha esdevingut una cuirassa tan pesada que no deixa moure el cos que protegeix-empresona.
I, en conjunt, la tergiversació.
La tanca del solar, que hauria de definir una escola (o un altre lloc), defineix només un espai tancat. Fora de la tanca no hi ha res. Dins de la tanca el que hi ha hauria de ser una altra cosa.
L’autoritat només apareix en les paraules dels que la denuncien. Sense elles, no existiria. L’autoritat és l’excusa, el sac de queixes, el dolent que vindrà, el càstig contra la innocència: no, contra la innocència no, contra la presència.
Els protagonistes (no ho són, però hi ha algú que voldria que ens ho creguéssim), els que han vist com els desfiguraven no només el nom, sinó també la identitat, són com les ànimes que viuen (només de dia, només mentre siguin adolescents) en el lloc de patiment al qual han estat enviats des de terres llunyanes (són llunyanes perquè no són aquí). Sembla que el lloc delimitat per la tanca hauria de ser el seu lloc de millora, de creixement, un lloc per florir, per obrir-se, per arribar a ser, un lloc protegit, en pau. Però no: és un lloc on no puguin oblidar que ells no són, que no tenen nom (no tenen nom perquè tenen un nom que no és d’aquí). Aquestes persones, definides per inicials escrites com a no-inicials, són vives. I ho sabem perquè pateixen, perquè hauran de morir. Com en Dante, el seu patiment és perpetu, insistent, infinit. Com en la Comedia, el seu patiment té espectadors, els àngels (és a dir, els dimonis), i també algú que, protegit per l’Amor Ideal, passa a la vora, i sembla que els compadeix, però no: només els estudia, per poder-los escriure. (L’Amor, aquí com en Dante, és estèril, fred, unipersonal, anti-humà, pretesament diví).
I llavors queden els altres. Els que parlen. Els “nosaltres”, els bons impotents, els que tenen el remei però no el poden aplicar perquè no els deixen, els que pateixen (però no pateixen) els misericordiosos sense cor ni memòria… Els que, a mitja tarda, surten (però això no apareix en el text) i se’n van a casa (que no apareix en el text), i deixen la tanca ben tancada (perquè ningú no pugui entrar a fer-hi maleses, o a destruir, després de tot el que fem per ells), i se’n van a recollir els seus fills (que fan activitats quan surten de l’escola, potser música, potser dansa). Potser fan petons als seus fills (això no surt en el text), potser no.
Com en Kafka. Com en la vida real. Quan els comissaris es presenten a la fonda on viu el senyor K. per notificar-li que se li ha obert un procés, ningú no ens diu que els comissaris han sortit aquell matí de casa seva, on han fet un petó als seus fills abans d’anar a l’escola. Ningú no ens diu que mentre K. torna a dormir a la fonda, ells seran a casa seva, davant una taula ben parada i un sopar casolà i una parella estimada.
La diferència és que Kafka, que desitjava estimar, ens mostra què passa quan es perd el sentiment. I en aquest relat, convençuts que estimen, ens mostren (potser sense voler) què ens pot passar (o què ens passa ja), si deixem que les paraules es mengin la realitat.