La llengua, l’escola. Els déus, els morts. Els vius.

He llegit, no sé si creure-ho o no, que en algun lloc del continent americà, el govern “de l’home blanc” va arribar a acords amb els “indígenes” i els va concedir el dret a no “profanar” ni les tombes ni els cossos dels seus antics, de vegades molt antics, avantpassats. Diuen, he llegit, que això ha impedit el desenvolupament de l’arqueologia en aquells territoris, perquè qualsevol troballa d’interès és considerada sagrada i intocable.

Un cos d’origen paleolític pot tenir un interès per a la ciència. És un interès funcional. O pot tenir interès per als que es consideren descendents seus i el reivindiquen com a part de la seva memòria sagrada: l’interès, en aquest cas, és simbòlic.

En molts casos, l’existència (o la reivindicació) d’un valor simbòlic se superposa al possible valor funcional, i l’anul·la, o el fa impossible. Puig i Ferreter, en “Les aigües encantades”, plantejava el cas d’un poble que, en plena sequera, no podia treure aigua d’unes fonts on n’hi havia en abundància, perquè eren fonts sagrades.

Cantar és un exercici lúdic. Cantar l’himne abans d’un partit, normalment no ho és. El valor simbòlic afegeix elements de patriotisme, transcendència i solemnitat que els més fervorosos fidels creuen incompatibles amb la bonhomia, la diversió i, en general, un estat alegre de l’esperit. Mori Epicur, mori Lucreci, que visqui l’ascetisme.

La llengua és una eina útil. No ho poden negar ni els més fervorosos dels seus idòlatres sacerdots. Els quals la volen considerar sagrada. I, fins i tot, només sagrada. La llengua no es discuteix, s’acata. No s’analitza, s’aprèn. I és qüestió, com diria Llull, si la llengua podrà seguir sent una eina útil sota el pes de la càrrega simbòlica que alguns li encomanen. D’entrada, molts estudis de filologia són més aviat dignes d’una diplomatura en polítiques que no pas en humanitats. Però consola pensar que la filologia no és la llengua.

L’escola és una eina. Al servei del desenvolupament personal, al servei de la cohesió social, i unes quantes coses més: espais comunitaris, àgores informals, seus de convivència. Si convertim l’escola en una institució sagrada i simbòlica, les escoles seran temples. O piràmides.

La nostra història antiga ens ensenya que no ens sap greu dedicar esforços a l’erecció d’obres monumentals en honor dels morts o dels deus. En canvi, ens molesta (a alguns els molesta) dedicar esforços a millorar la vida dels vius.

Ai.