Tots sabem, em penso, que l’espai virtual propiciat per internet i les xarxes de comunicació similars han creat un món alternatiu, una realitat paral·lela i nova. Alguns creuen, em penso, que aquesta realitat virtual feta d’imatges, sons, lletres i xifres, es convertirà, si no ho ha aconseguit ja, en una realitat més important que la biològica.
Tots podríem saber, crec, que no és la primera vegada que la cultura humana genera una nova xarxa de relacions que es constitueix en alternativa a la més primigènia. Parlo de la veu, del llenguatge, és clar, però, sobretot, del llenguatge escrit, amb el qual la xarxa lingüística va expandir poderosament el seu abast: perquè es va fer permanent, vull dir que ja no desapareixia, com ho fa la veu, moments després que es generava; i es va fer ubiqua, perquè era (i és) possible transportar un missatge a llocs propers i llunyans d’on s’havia generat, i no diguem ja quan es va fer possible una multiplicació rutinària del nombre de còpies del mateix missatge.
Així, tenim la cultura biològica: la xarxa de relacions establerta a través dels sentits corporals: vista, oïda, olfacte, tacte… Conforma la nostra realitat humana primària. Per exemple, una poma. I, amb la ment, ens permet establir un món propi: una poma, i el record d’una altra poma, i el càstig per haver-la mossegat, i la promesa del benestar si la menges, i la bellesa, i el plaer de la bellesa, i regalar una poma a la dona més bella, i el dolor, i el patiment, perquè la poma era portadora de plaer, sí, però també d’enveja, i de ressentiment, i de por, i de càstig. I de mort. La cultura humana, en diem.
Amb els mecanismes de la biològica, la cultura humana va construir el llenguatge. A la poma s’hi va afegir la paraula “poma”. Gràcies al llenguatge, puc generar pomes infinites sense tenir pomes. Fins i tot, sense haver vist mai cap poma.
I llavors, és clar, arriba la màgia. Que ja existia, si voleu, però molt limitadament. Ara puc cridar cap al cel i reclamar pluja. Ara puc inscriure un símbol escrit en una paret i reclamar (o amenaçar amb) el poder que li ha estat atorgat a qui sap llegir el que hi diu. Amb la màgia els antics (i molts contemporanis encara també) creien que la paraula podia substituir la cosa, especialment la paraula escrita, perquè, a diferència de la paraula oral, l’escrita ha de ser apresa, i divideix el món entre els que saben llegir i els que no. Entre els que saben, i els que no. Molta gent, avui, encara, actua com si la invocació d’una paraula valgués per propiciar la presència de l’objecte o del desig proclamat. Cridem “Llibertat”, o cridem “Visca el Rei”. Alguns actuen com si penjar un cartell o una banderola o una pancarta fos una acció política valida (que sí), i suficient (que no). Sobretot si, confiats en la màgia de la paraula, pensem que ja no cal fer res.
I llavors, en vida nostra, arriba internet. N’haurem de parlar un altre dia.