La meva lluna pròpia

Llegeixo un text sobre llengua i llengües. Un text que, sense confessar-ho, sense amagar-ho, és nacionalista: llengua i nació i esperit i territori i ànima i esdevenidor i teleologia.

Diuen que parlar una llengua és establir una manera de veure el món. Que cada llengua construeix la seva cultura i el seu món propi.

Diuen que la desaparició d’una llengua (cada dia desapareix alguna llengua) suposa la desaparició d’una manera diferent de contemplar i de construir un món.

Fa basarda, no? Més: fa por. I no em refereixo pas al fet que cada dia es perdi una manera de contemplar i de construir el món.

No.  Em refereixo a una altra cosa: imagineu-vos que us donen un aparell per mirar la Lluna. Fantàstic! La Lluna, que era només una taca blanca (o groga) amb algunes taques més fosques, de cop se us apareix convertida en un objecte viu, ple de dibuixos harmoniosos i d’ombres quimèriques, amb una munió de secrets descoberts i de fantasies per esbrinar.

Llavors veieu que al vostre veí li han donat una eina similar, també per mirar la lluna, i el veieu extasiat, descobrint meravelles noves… I llavors us diuen que cada eina és diferent, que cada aparell construeix una manera nova de resoldre la lluna fins ara ignorada.

A ull nu, veieu ombres indeterminades. Amb l’aparell, filigranes ben definides, de bellesa exquisida. Però cada aparell genera filigranes diferents, belleses excloents. El vostre veí té les seves, diferents de les vostres…

Voleu, volem, un aparell així? Voleu un aparell que transformi la realitat, o un que l’apropi? Voleu ajuda o voleu solució?

Voleu, volem, un aparell que converteixi la visió humana en una visió “aparellada”, que ja no és comuna a la humanitat sencera, sinó només als que comparteixen el mateix aparell?

Diuen que la llengua genera una visió pròpia del món. De fet, ho deien. Els antropòlegs, els filòlegs no nacionalistes diuen que la visió romàntica no era certa. És un consol.

Però hi ha molta gent que ho continua creient.

I això també fa por, perquè vol dir que molta gent prefereix tenir una llengua específicament pròpia, que es basa en l’exaltació del que ens fa diferents dels altres, sigui real o artificiós. Preferiria lamentar-me de no saber més llengües, lamentar-me de tenir un sistema que fa que ens puguem comunicar amb poca gent. Em sap greu que el sistema lingüístic humà generi llengües mútuament incomprensibles: no hi veig un mèrit ni una gràcia.

De fet, ho considero una desgràcia.