Lleig. Lletjor, lletgesa. Són paraules lletges. La paraula bellesa és bella. Bonica.
Aquestes obvietats (Qui no ha llegit la Història de la bellesa, de l’Eco?) em vénen al cap després d’haver visitat, a Granollers, una exposició sobre Dante (L’infern de Dante, de Jordi Diaz i Grzegorz Gwiazda).
Dante podia haver-se estalviat escriure el Paradís; a ningú no l’importa; ni tampoc la Beatriu. Tothom es queda a l’Infern. Per què? Jo, abans, pensava que era per sadollament: dels tres llibres de la Comedia, els lectors ja en tenien prou amb el primer. Si més no, els lectors moderns, sempre atrafegats, sempre amb ganes de poder dir que han llegit, més que amb ganes de llegir.
Ahir vaig obrir-me a una altra idea: el que ens atreu no és Beatriu, sinó els turments. El llac que creua Caront no és una plàcida làmina d’aigua que es pot fer en una barca plana i un rem lleuger: és un mar nòrdic, d’onades com muntanyes tallades a pic, que fan anar amunt i avall (sempre avall!) la barca dels difunts, una barca desarborada, on els cossos s’amunteguen, com a l’infern.
No ens atreu Ariadna, sinó el Minotaure. No ens atreu Helena sinó Hèctor, i Aquil·les, i Àiax, morts i ensangonats. No ens atreu la bellesa del sol, del mar, del verd o de les deesses, sinó la de la nit, la del fons del mar, la de l’entranya del cavall farcit de soldats pudents, la dels monstres de la guerra. La dels déus.
No, el contrari de la bellesa (i l’amor) no és la lletjor. És la mort, la guerra, la destrucció. Els guerrers grecs prefereixen el combat sota la muralla, la sang barrejada amb la pols, el cos deixat sense enterrar perquè el mort no tingui ni el benefici penós d’arribar a l’infern de suplicis eterns.
En totes les representacions visuals de la Comedia de Dante hi apareix destacadament Dante. Coneixem només vagament la imatge de Shakespeare, que no pot competir ni de molt amb la seva Julieta al balcó; Cervantes no pot competir amb el Quixot, ni tant sols amb Sancho. Per què?
Per la lletjor! Dante és lleig! Lleig de nas, per suposat, lleig de mans, lleig de mirada!
La bellesa atribuïda (només) a les dones, des del renaixement, ha servit per menystenir les dones. La bellesa no afegeix humanitat, ni intel·ligència, ni valor, ni… La bellesa degrada. El mite ridícul de la rossa estúpida (el mite de Marilyn?) és plenament vigent. Ofèlia ha de morir, com Julieta, perquè són belles. Si no moren, com Helena de Troia, són destructores.
Potser seria ja hora de recuperar la bellesa. Que és una manera de dir recuperar la pau, exaltar la vida.
Dante, si tornes, quan tornis, no ensenyis tant el nas ossut; i si tornessis a escriure la Comedia, oblida l’Infern, oblida el Purgatori: parla’ns del Cel. Preferentment, ja seria hora, del cel a la terra, d’un cel on no calgui tenir la mirada sempre fixa en cap déu…