Hi ha preguntes fàcils de respondre: totes. Per si de cas, direm “la majoria”.
Com deia un escriptor: ¿Quants ocells hi havia en l’eixam d’ocells que acaba de passar pel cel? O, més habitual: D’on venim? És difícil, potser impossible, donar la resposta correcta. Curiosament, i penosament, donar la resposta fàcil (No ho sé. No ho puc saber.) és molt i molt difícil.
No podem saber el nombre de formigues d’un formiguer. Ni el nombre de cèl·lules de la nostra pell. Son xifres que existeixen, que es podrien esbrinar… Però no ho podem fer.
Tampoc no podem saber el nombre de molècules d’hidrogen que hi ha en el món (què és el món?). Ni si existeixen els àngels (com definim un àngel?), ni si estimem els nostres fills (sabem què és l’amor?).
El fons de les coses que no sabem és fondo, molt fondo.
I, no obstant, ens costa d’acceptar que hi ha coses que ni sabem, ni podem saber-les.
I llavors, inventem. Inventem. Inventem. De vegades, fins i tot arribem a creure en les nostres invencions, que és com una manera de creure en nosaltres mateixos. No hi ha profeta més clar, ni sacerdot més cofoi que els que han arribat a la certesa, a la seguretat. Hi ha gent, molta gent, que ofereix respostes evidents a preguntes fonamentals. Perquè a tots ens costa molt acceptar que som limitats, ignorants…
Però el forat més difícil d’omplir és aquell que ja és ple. Tots els professors han experimentat la gran frustració d’intentar convèncer un alumne que no sap aquella cosa que l’alumne està convençut de saber. Per aprendre cal acceptar la pròpia ignorància. Tots els alumnes han experimentat la gran frustració d’intentar convèncer el professor que aquella demostració que ha descrit magistralment és falsa, o incompleta. Per ensenyar cal acceptar, també, la pròpia ignorància.
I, en canvi, omplim el nostre món mental amb imaginacions, amb revelacions, amb fantasmes, amb somnis: Del no res no en pot sortir res, Dius que no ho saps, per tant has de creure el que jo et dic. L’ignorant, convençut de la seva posició perfectament sòlida, sovint l’encerta. Potser no “sovint”, diguem “de vegades”. I llavors, el futur serà: Veus com jo tenia raó? Doncs creu el que jo et diré ara…
La ignorància és molt difícil de resoldre, perquè hem d’aplicar a la veritat trobada les mateixes normes que a la falsedat trobada. I llavors, els irredempts que viuen còmodes en la seva segura ignorància, t’assetjaran, cínics: Veus, tu també t’equivoques.
He après una cosa: de la ignorància no en puc deduir cap cosa. No puc al·legar que no sé una cosa per argumentar contra la teva possible veritat en aquella mateixa cosa o en una altra. No puc dir: si jo no ho sé, tu tampoc. No puc dir: si tu no ho saps, no pots dir que jo no ho sé. No puc dir: Si no em fas cas a mi, estàs fent cas a poderosos que et volen malament.
He après una cosa: he de viure amb la meva ignorància. He de prendre decisions sense tenir totes les dades, fins i tot sense tenir dades. He de viure sense saber per què. He d’estimar sense saber per què.
He après una cosa: he de viure sempre lluitant contra la meva ignorància. Qui ja té la resposta, segurament ja és mort. Qui us ofereix, gratis gratis, la resposta, potser vol dissimular que ja és mort.
He après una cosa: lluitar contra la ignorància és, n’estic quasi segur, l’única manera de saber-se viu, encara.