Hi ha una certa mena de persones que, quan pensen jo, diuen nosaltres. I quan diuen nosaltres, hem d’entendre que volen parlar dels altres, dels bàrbars, dels que no són com som aquí, dels que parlen una llengua que no volem entendre també nostra.
Hi ha una certa mena de persones que no saben com són. Que no saben què son. Només saben que no són com ells. Saben, això sí, que els altres no són bons, o són pitjors, o són dolents.
Saben que el seu déu (els déu dels altres, un déu fals, que no existeix), no els estima. Volen dir que no existeix, perquè només existeix el nostre, però que, si existís, seria un déu menor, un déu petit, i, tot i així, no estimaria els altres. No.
Els altres, diu aquell que quan pensa jo es vol sentir nosaltres, parlen una llengua mal girvada. Mengen allò que la terra del seu lloc els dona (un menjar diferent, ergo dolent, mal encertat, poc nutritiu, les deixalles de les bèsties flaques que en aquell lloc habiten, en coberts mal fets, proclius a caure, a cedir sota les ventades inclements que el seu déu els envia, que el seu déu no els procura d’estalviar. Parlen, diuen, una llengua que no els fa entendre, una llengua que enverina l’esperit (si no és que el tenen ja prou enverinat), si és que tenen esperit, que potser no en tenen, tampoc.
Els altres no sabem com son. Però sabem que ens envegen. No per ser nosaltres com son, que no els importa, sinó perquè volen allò que nosaltres tenim, i ells no.
Hi ha una mena de persones, dic, que serien més felices si no haguessin de buscar traïdors. Traïdors, dins del “nosaltres”, clar. Persones com nosaltres que no tenen necessitat d’odiar els estrangers, de menystenir-los, de matar-los, de fer-los fora, de tenir-los lluny, de fer-los ser conscients de sa desgràcia. Quina? Que no són dels nostres, clar. Què havia de ser.
Diuen que el pitjor que et pot passar és tenir a la vora alguna d’aquestes persones, de tenir-les en el lloc veí. No és cert.
El pitjor que et pot passar és trobar que els que estimes, els que viuen en la mateixa terra teva, els que parlen la teva llengua, els que troben a faltar el mateix menjar de casa que trobes a faltar tu quan viatges… els que trobes que t’inclouen com veí en el mateix nosaltres que construeixen amb l’odi infinit que cobegen… el pitjor que et pot passar…
No: el pitjor que et passa és que aquests són els teus.
Us havia dit ja que odio la paraula nosaltres?