L’altre dia discutíem en un grup d’amics sobre la conveniència o no de fer llegir el Quixot als alumnes de secundària. (Tinc la immensa sort de tenir amics amb qui, a més de llegir i comentar el Quixot, o la Comèdia, ens entretenim amb discussions sobre l’impacte de la literatura en la nostra societat: gràcies, Cristina!). Sovint no estem plenament d’acord, i això fa que la conversa sigui més atractiva i molt més interessant.
Va ser cap al final quan va sortir el tema: “Què us sembla que es faci llegir el Quixot als instituts?”. (Gràcies, Anna!)
No era una pregunta retòrica, i ens la vam agafar com una cosa personal: “Què diries si fossis tu qui, amb quinze, setze o disset anys, t’haguessis d’acarar a una lectura com aquesta?”, vam pensar. El Quixot no és especialment difícil, però no és fàcil, i l’atractiu de la seva lectura s’ha de buscar en sensacions que —si no recordo malament els meus anys adolescents— no són gaire comunes en aquella edat.
Vivim en un moment en què la tecnologia ha fet un trasbals enorme al nostre context cultural: tenim a la butxaca, o a les mans, no solament una calculadora, sinó també una enciclopèdia (una enciclopèdia d’enciclopèdies!), una base de dades immensa de tot el que ha passat en el (nostre) món, traductors instantanis a la majoria de les llengües (que ens semblen importants), tota la música que vulguem sentir (si algú l’ha enregistrada), tots els llibres que desitgem (sovint, pagant).
Per què hem de llegir el Quixot, o el Tirant, o Hamlet, o la Comedia? Per aprendre coses?, per distreure’ns unes hores?, per ser conscients de la nostra base cultural?, per dir que ho hem llegit?
Algú, amb molt bona voluntat, va argumentar: “Per fer venir ganes de llegir!”. És a dir, com que considerem la lectura una activitat interessant i aconsellable, cal buscar eines per promoure-la. I una eina, evident (o no), és fer llegir obres “importants”.
Jo voldria anar una mica més enllà.
La humanitat, la nostra humanitat, la nostra cultura, té una base en la paraula, en la llengua. La capacitat i la universalitat de la parla humana són, probablement, el que ens defineix com a persones.
Però la humanitat, fa uns milers d’anys, fa fer un pas immens: va inventar l’escriptura. Una humanitat basada en la llengua és una humanitat de primer nivell: bàsica. Una humanitat basada en la llengua parlada i, a més, escrita, ha assolit un nivell superior: molt superior. La llengua parlada, comuna a tota la humanitat, serveix per a la comunicació. I per a la integració social… La llengua parlada, però, té un abast molt limitat en el temps i en l’espai. No arriba lluny, no perdura.
Una llengua escrita ens endinsa en un món nou, generat per nosaltres, no existent sense nosaltres. La llengua escrita, a més de suprimir les barreres de l’espai i del temps, i millorar la comunicació, s’ha convertit en l’eina més poderosa de la reflexió. La reflexió, l’exercitació de la nostra meravellosa capacitat de pensar, repensar i tornar a pensar.
Aprendre a llegir és aprendre, fonamentalment, a pensar.
I, per aprendre a llegir, cal llegir. Especialment, obres que ens facin pensar. Si volem ser persones.