Napoleó va endinsar-se en l’hivern rus per lluitar contra l’absolutisme feudal dels tsars. (I, de pas, establir-hi el seu propi imperi personal). Amb Napoleó viatjava el racionalisme, els valors del comerç, la curiositat científica i el respecte (selectiu i restringit) dels drets humans.
Hitler va enviar exèrcits a l’est, al país dels soviets, per lluitar contra el comunisme i enderrocar la tirania staliniana. (I, de pas, defensar la seva pròpia dictadura personal). Amb el Führer hi viatjava la ciència moderna, la indústria, el racisme nacionalista i la voluntat de transformar el món, per fer-lo més humà (selectivament i restringidament humà).
Napoleó va perdre, Hitler no va guanyar. En el territori rus, primer hi va perdurar un règim que volia emular els seus contemporanis europeus. Després s’hi va establir un règim comunista, que prometia tant que els imperis europeus el temien. Quan Hitler va perdre la batalla de Berlín, ja feia temps que els Estats Units, o la Gran Bretanya, que teòricament lluitaven al costat dels russos contra els alemanys, en realitat consideraven que els comunistes eren més perillosos que els feixistes alemanys o japonesos.
Des del primer moment, la guerra va ser vicària. Quan va esclatar la bomba atòmica al Japó, tothom va entendre que no anava dirigida a vèncer l’exèrcit japonès, que ja estava derrotat, sinó a convèncer els russos que els seus nous enemics (els EUA) eren capaços de tot. Stalin, diuen, va tenir un atac d’ira i angoixa similar al que havia tingut quan va haver d’acceptar que Hitler no havia respectat els acords de pau que tots dos havien signat.
Després la guerra va ser freda. I va ser llarga, i hi van haver més guerres vicàries, a Cambodja, al Vietnam, a l’Afganistan, o conflictes més reduïts, com a Cuba, Grècia Polònia, Hungria…
Cap exèrcit no va irrompre en territori soviètic. No sé m’haguessin sortit, potser. O, sobretot, no els calia.
Han passat els temps, i ara tornem a tenir un dictador no comunista a Rússia. I també hi ha guerra. Sense exèrcit, que és com es fan ara les guerres. La millor arma de Rússia, com en temps de Napoleó o de Hitler, és el fred. No el fred de la terra russa: el fred d’Europa. I no cal que el fred sigui tampoc tan exagerat… Amb una mica n’hi ha prou. Els europeus tenim la debilitat de ser una gent que ha viscut prou bé els darrers cinquanta anys. Ens fa mandra el fred.
Ens fa por perdre aquesta vida que tenim, feta de privilegis (hi podem renunciar) i de llibertats, que no hem de deixar que ens les prenguin.
Aquesta és la nostra força i la nostra lluita. No hem trobat la manera de millorar l’estat del món en els anys que hem viscut molt bé. Ara, potser, ens tocarà viure uns anys més penosos. Potser no.
Seguirem mirant embadalits els enemics vicaris que ens atemoreixen, com els emigrants, els pobres, els no cristians, les dones, els no sexualment ortodoxos?
O entendrem, ara sí, qui és el nostre enemic, el que de veritat ens fa mal? Pista: no és Rússia, ni la Xina, ni cap altre país estranger… Pista: viu dels nostres diners…