“Cogito, ergo sum”, aquella dita famosa, model d’argument, exemple de demostració, per a mi és apriorística, és a dir, que no té possible demostració, i que no en necessita cap. És un “a priori”, és a dir, un punt de partida. Penso, i, per tant, existeixo. I, a partir d’aquest roc, tot l’edifici.
Com que conté un “ergo”, es a dir, un “per tant”, sembla un argument, però només és un argument vàlid si n’acceptem la primera part, l’antecedent: el “cogito”, el “penso”. Però, a més, la frase crea (i creua) un pont magnífic, no sempre ben a l’abast del nostre pensament: em refereixo al pont entre el coneixement i l’existència. Un pont que atribueix, sense fer-ho gaire explícit, un element comú a ambdues coses: el “jo”.
Avui no està ben clara la definició del “jo”: qui parla, per exemple, quan dic “jo m’equivoco”, o quan dic “tinc vergonya de mi mateix”. O quan em parlo mentalment a mi mateix (i tots ho fem, sembla).
Tampoc tenim ben clar, em sembla, què volem dir quan diem “sé” (que és una manera més curta de dir “penso” o “penso que”.
Si, com sembla, el nostre pensament és un producte (un càlcul, un resultat d’algoritme) d’inputs externs a nosaltres mateixos combinats (i filtrats, reduïts, augmentats) pel nostre sistema de processament intern, llavors hem de tenir sempre present que el nostre “sé”, com el nostre “crec”, fins i tot com el nostre “opino” són resultats subjectius (personals) de processos que no sabem com funcionen. I normalment no podem modificar el procés del nostre pensament. Dit això, puc afirmar amb una dosi de certesa considerable que molts d’aquests resultats, és a dir, de les meves creences, són imaginaris, és a dir, falsos. Per exemple, el color, els colors. A la natura no hi ha color (diuen, sembla). El color és el resultat amb què el nostre cervell ens presenta un conjunt d’elements físics… que ens podria haver presentat de diverses maneres diferents, la major part de les quals també serien imaginàries.
I encara hauria de parlar, però no em vull allargar més, sobre el fet que, com que no vivim en solitud, els humans hem desenvolupat eines per compartir coneixements (com per exemple el llenguatge), eines que, ai las, s’han convertit en generadores de coneixement: bona part de les coses que “coneixem” no existirien si no fos pel llenguatge.
Per què he perdut tant de temps i he forçat tant la vostra paciència? On vull arribar? Us ho dic ràpidament: vull destacar que hem de sospitar del nostre coneixement, perquè vull alertar-vos (i alertar-me, jo soc el meu primer lector) sobre els perills que s’amaguen en un altre fenomen més inquietant: la nostra ignorància.
Us en parlo en un altre lloc (La ignorància), però ja us avanço un fet: els humans donem molta importància a la nostra ignorància! Ignoro, ergo coneixo.