Hi ha una llibreria petita, al meu poble, on m’agrada anar a comprar llibres.
L’altre dia hi volia anar, a demanar per un llibre que m’havien recomanat, sabent que segurament no el tindrien, però amb la certesa que el podrien demanar i en uns quinze dies ja el podria llegir.
Mentre tancava el paraigües (no plovia, però m’agrada dur el paraigües en temps de sequera per fer glatir el personal, i que imaginin que soc boig o que soc japonesa), vaig no poder deixar de veure que a l’aparador hi tenien un llibre del qual havia sentit parlar, escrit per tres senyors sota el nom d’una senyora.
Sense dubtar ni un segon, vaig tornar a obrir el paraigües i vaig fugir tan de pressa com vaig poder. No hi he tornat. (Hi he passat un parell de vegades, mirant de lluny l’aparador, però encara hi tenen aquella cosa).
Ho explicava ahir a uns amics, pensant que m’entendrien, però més aviat van fer cara de voler fer un esforç per perdonar-me la vida: efectivament, van pensar, soc més raro (jo diria peculiar) del que imaginaven. L’amfitriona, que fins ahir no em mirava amb gaire malevolença, em va servir una mica més de vi, tot i que jo no agafo la copa per la tija, com diu la norma, sinó pel cul, amb la mà ben oberta. Coses.
Segons ells, doncs, jo hauria hagut d’entrar en una llibreria de la qual he estat client, tot i que tinguin a l’aparador, en posició destacada, una cosa infame, impresa en paper i enquadernada com si fos un llibre, venuda com si fos una novel·la, comptada (suposo) en les estadístiques de lectura. Altrament, una cosa molt venuda, molt productiva…
“Si això és el que vol la gent, per què el llibreter no l’ha de tenir?”
“S’ha de guanyar la vida, la pobra botigueta…”
A veure:
“Si aneu a una botiga a comprar mandarines —o a una parada de mercat—, i veieu que a l’aparador tenen un manyoc informe de mosques ben negres i ben fastigoses, venudes a bon preu, hi entraríeu?” (Les mandarines segueixen sent molt bones).
“Si aneu a dinar a un restaurant on hi heu menjat unes amanides imaginatives com no n’heu menjat d’altres mai, i veieu que a l’aparador, envoltada d’amanides, hi ha una cassola amb peces animals que no heu arribat a mirar del tot, perquè a sota hi ha un cartell que hi diu “Retorn al canibalisme”, hi entraríeu igual?
Jo soc una persona oberta de mires i m’he resignat a comprar-me els calçotets en packs de quatre en una botiga de roba adolescent. Compro samarretes en una botiga que té l’aparador de samarretes després de la secció de ciclisme i halterofília. Comprava el diari (ara ja no) en un quiosc ple de coses de plàstic i finalitats inimaginables, i de records mexicans de Barcelona, amb perdó dels mexicans…
I no és que pensi que hi ha coses que no s’han de vendre… (Sí que hi ha coses que no s’haurien de vendre, però generen molt negoci, especialment si les prohibim!) Però és que si barregem moneda amb moneda falsa, ja ho saben els economistes, al poc temps no hi ha moneda, només queda moneda falsa.