L’altre dia, en un grup d’amics, es parlava d’uns objectes artístics. Unes figuretes que, diuen, al Japó, es duen cosides dins de les mànigues o de les butxaques de la roba. O es deixen, a les cases, damunt dels mobles, sense fer-hi res, sense exhibir-se massa, sense molestar tampoc.
Jo no soc de figuretes de Nadal, i no tinc jesusets ni vaques i bous i xais, ni caganers, però tinc, amb moble de l’entrada, un gatet de dos dits de llarg, amb la cua ben aixecada. Fa temps, quan estava casat, tenia, damunt del prestatget del paper de wàter, al lavabo, dues vaques i una pantera. O era un tigre, potser, ja no ho recordo.
Feien de bon veure. Agraden. S’hi estan. Com jo, insignificants, o no gaire. Sense ser, són. Sense mirar, són mirades. O no es veuen, invisibles en la presència quotidiana. Crec que la nostra mirada es mereix no veure totes aquelles coses que sempre tenim davant la mirada. Les veiem de manera primària, sense processament racional ni introspecció cognitiva. Són humils perquè nosaltres som humils.
De vegades no volem ser humils, no volem ser humans: volem creure’ns que som uns humans especials, o uns animals especials. Suposo que no puc criticar-ho, perquè, ara, de vell, penso que m’he passat la vida volent ser alguna cosa més que un home humà.
Algú va dir: “Aquestes figures són ben bé art. Art en majúscula”.
Ai. Ja hi som.
Admirem l’art perquè veiem que ens supera, que va més enllà. Admirem l’art (fet per un humà, li diem geni, perquè no volem acceptar que no som com ell), perquè no podem deixar d’admirar-lo. Ens colpeja, ens entristeix, ens duu a la sublimitat, ens arrossega per la tristesa o ens exalta fins a la mort. O fins a la felicitat, el somni, la por…
Llavors, si podem, denigrem l’artista: solitari, cec, egoista, cregut, infame… Superior.
Llavors diem coses per consolar-nos (enganyar-nos, els humans en sabem molt): hi ha la inspiració, la veu (divina?) que parla per la seva boca, la infelicitat, el destí… L’artista com a humà infeliç, i cruel, i maltractador, insomni, tenebrós. Mortal. Sí: artista, ets mortal. Com tots.
Llavors, també, parlem d’obra ben feta, de detalls increïbles, de tècnica insuperable, de creació difícil i assolida… Parlem de tècnica, i sabem que és aprenentatge. Parlem de dificultat, i sabem que és tossuderia i repetició. Parlem de creació, i no ho és, ni és art.
Ens consolem, i diem que és Art (en majúscula), perquè sabem que no és art.
Sabem que no és art, perquè no ens fa por.