Sobre la paternitat

La meva ignorància sovint és tossuda. Intransigent, voluntària. Ferma, permanent.

Em nego, sovint, a entrar en el coneixement d’alguna cosa que se m’ofereix, ben oberta, disponible, fins i tot necessària. No vull. Ho ignoro, com una bèstia d’aquelles grans, plomades, de coll i potes fines i llargues, que amaguen el cap en un forat del terra (qui els ha fet el forat?) per ignorar el món: potser amb la voluntat de ser ignorades, no ho sabem.

Com els estruços, que tenen tot el que els cal tenir per volar, però no volen. Em reconec en la voluntat, que els atribueixo, de no saber. De no voler, de no voler volar. Igual que elles no volen (en el doble sentit del terme), jo no volo, ni tampoc vull.

No hi ha cap motiu. No em vull amagar de res, ni protegir-me de cap perill (que no  existeix, crec). Curiosament, paradoxalment, la meva curiositat és àmplia i fonda: m’interessen moltes coses, diverses: des de l’organització del temps i el calendari, al disseny de les ciutats; des de la producció editorial a la composició del formigó; des de la fabricació de mobles a les característiques conegudes o no de la ment i de la identitat. Sí, soc curiós, lector, i estudio.

Però hi ha llocs on no vull entrar. Sense motiu. No he volgut llegir cap llibre sobre la maternitat o la paternitat, i he tingut al davant llibres que, amb tota certesa, són ben escrits, i interessants, probablement amens, enriquidors, memorables. Se n’han publicat uns quants, en   aquests darrers anys, sobre la mare (escrits per dones i homes), sobre el pare (escrits per homes i dones)… No els he llegit. No he llegit la carta al, pare, de Kafka, tot i que a la universitat vaig assistir a un curs monogràfic sobre ell. Sovint he imaginat llibres que no existeixen, o no els conec: què li diria el seu fill a Aloma, si Rodoreda ho hagués escrit? Què li hagués dit CPE Bach al seu pare JS Bach o a la seva mare, Maria Bàrbara Bach? Haguessin parlat d’amor (o desamor), haguessin parlat d’abandó, de desigs insatisfets? De nits fosques, bolquers massa bruts, llavis oberts en va?

O de felicitat, de benestar, de bressols que duren tota la vida…?

No ho sé. No ho vull saber. No vull saber tampoc per què no ho vull saber.

Per a algunes persones, la figura del pare i de la mare ha estat un bastió permanent, una casa satisfeta, un embolcall segur, com el d’aquells somnis en què ens sentim navegant silenciosos entre núvols amorosos…

La gran majoria de les persones que han transitat per aquest planeta, n’estic segur, no ha gaudit d’aquesta sensació de felicitat, ni en el somni, ni en la vigília. La majoria dels fills que ara són, des dels nadons que van en cotxet, fins als adolescents que no gosen (no poden) deslligar-se del mòbil que els uneix al món (perquè no hi ha cap altra cosa ni persona que els protegeixi del món), fins als joves que veuen que els seus pares es fan grans i perden la memòria (però no la mala llet), la majoria dels fills que avui, en el nostre món, són fills, em temo, no  han tingut ni tindran aquesta figura del pare o de la mare que els consola i els acarona i els orienta i els acarona i els consola.

I els pares? I les mares? On som, què fem, què volem? Vull, abans de morir-me, haver estat, ni que sigui un instant, aquell coixí on el cap de les meves filles ha pogut reposar. Vull haver estat, ni que sigui un instant, aquella mirada segura i complaent on han pogut trobar respostes clares i certes.

Perquè arriba un moment que tots busquem en els fills allò que no vam trobar en els pares.