Un mètode pedagògic infal·lible

Si un alumne suspèn, diu una teoria molt estesa, la culpa és del professorat, o del mètode, mai de l’alumne.

Espero que aquest mètode no existeixi. M’agradaria pensar que, si el mètode exist´ís, cap profe no voldria aplicar-lo: us imagineu, una tècnica mental o conductual que, aplicada a qualsevol persona, per modificar-la, fa que el resultat no depengui de cap altre factor, inclòs, evidentment, la voluntat de la persona. Perquè si admetem  la voluntat o la llibertat, el mètode ja no és infal·lible és clar.

És el somni dels lascius, un mètode per enamorar qualsevol dona desitjada. Dels tirans, per ser obeïts fins a la mort. Dels militars, per assegurar-se la ceguera dels soldats… Dels déus, per ser adorats … No, esborro  lo dels déus, perquè saben valorar el plaer de castigar revoltes, d’obtenir submissions a contracor, d’aplicar sentències desproporcionades davant qualsevol intent de llibertat.

Sí els alumnes no fallen mai, tampoc no encerten mai. Si no poden dir no, el seu no té cap valor, cap significat.

El resultat d’un mètode pedagògic infal·lible no és una bona persona. No és bona, ni dolenta: és fixa, és amoral. Sobretot, no és persona.

Aquest mètode, per sort, no existeix. Si existís, ja ho hauríem notat. Per exemple, perquè hi ha molta gent estúpida, molts ignorants, i crèduls, i creients… Si aquell mètode existís i funcionés, no hi hauria ja estupidesa. Ni tampoc saviesa, és clar; ni discerniment, ni  intel·ligència. Ni mala voluntat; tampoc bona. Hi hauria obediència, unanimitat, confiança…

Ja no hi hauria persones.

O només una, la gerent del mètode. La resta serien com partícules físiques, absolutament previsibles, certament guiades per les lleis cegues de la força natural.

Si n’hi hagués dues, de persones gerents, o més de dues, hi hauria guerra, potser. Potser hi hauria amor. Hi hauria desig, i enveja.

Hi hauria persones. Poques, però persones.

[Nanos, abans d’anar a una escola, pregunteu de qui serà la culpa si no aproveu. Si us diuen que serà culpa del profe, fugiu.]

[D’aquest mateix tema en parlo també en un altre lloc, Mestre fuster]