Deia Chomsky, em penso, que el llenguatge no serveix gaire per a comunicar. Hi ha l’exemple de la barberia: el barber pregunta, com ho farem?, i tu no saps què dir. Si dius “curt”, resulta que ell pot entendre que el vols molt més curt del que imaginaves… o molt més llarg. Si dius “curtet”, ¿pensarà que el vols curt, però no gaire? O pensarà que el vols tan curt que hi has d’afegir un diminutiu per compensar l’exageració?
L’única resposta possible, afegeix Chomsky, em penso, és: “Com sempre…”
Vols la carn gaire feta? O més aviat sangonosa?… “Com sempre…”
A mi m’agrada que en els bars on vaig ja sàpiguen, abans de preguntar-me, què demanaré. Soc un home de costums, d’inèrcies, de transició per vies segures…? No, en realitat no. El que no vull és haver de triar. La tria et duu a l’error. Error (teu) perquè no has encertat en la previsió del que voldràs d’aquí cinc minuts, error (de l’altre, el cambrer, el barber), perquè no comparteix amb tu el correcte significat de la teva resposta, error (de la cosa) perquè la imatge mental que havies construït no es correspon amb la materialització final…
La tradició, el costum, l’hàbit, ens estalvia dubtes, malentesos, frustracions, errors… Innovar és progressar, però pot ser fracassar. Canviar és millorar… o perdre.
Seguint la tradició aniríem descalços, despullats. No ens caldria pensar, ergo no pensaríem. Seriem tots iguals, perquè no hi hauria cap canvi possible, ni imaginable.
Seguint la tradició caminem per camins transitats, segurs. Coneguts (conèixer sense raonar, ni meditar, ni dubtar). Podem tenir una vida plàcida (si ens ha tocat viure en el lloc on la vida és plàcida).
Seguir la tradició no és una tria. És una obligació… no, tampoc: és un fet, una certesa, la seguretat, és poder tancar els ulls i obrir-los sense ensurts. És viure en una felicitat segura, constant, confiada. La tradició és fe.
Enemics de la tradició? Els que no es conformen, els que somien, els que desitgen, els que s’enamoren, els que caminen pel marge del camí, els que segueixen al llit quan es fa de dia, els que segueixen ballant quan es fa de nit.
Enemics de la tradició? Els que no estan segurs del que fan, els que no volen instaurar costums, els que no pensen què van fer ahir, ni imaginen què faran demà.
Enemics de la tradició? Els que no accepten les coses tan com son (i ho pateixen), els que volen ser ells mateixos (i ho patiran), els que imaginen el món ideal (pobres d’ells!).
Enemics de la tradició: els homes.