Diu que hi havia una vegada un restaurant molt bo i famós, de preus exorbitants, on els rics (molt rics) feien cua per obtenir una taula, que no pagava els seus ajudants de cuina perquè no li arribaven els diners per pagar-los. El cuiner, sí, era famós i ric. I els treballadors sense sou ja en tenien prou amb el prestigi i la satisfacció de treballar per a ell.
Diu que hi havia una vegada un hotel molt elegant i luxós en una illa petita en la mediterrània més blava, a la vora de platges de la sorra més fina. Als voltants de l’hotel, com petits planetes atrets per la llum i la força de l’estrella, desenes d’hotels més petits, alguns luxosos i prestigiosos, altres només luxosos, altres només hotels, sense luxe ni cap més prestigi que el del veïnatge: els seus hostes pagaven a gust per la possibilitat d’entreveure els famosos i prestigiosos i luxosos hostes dels altres hotels. Però els hotels necessitaven treballadors: per servir, per cuinar, per netejar, per polir, per escoltar, per adorar, per curar, per tenir cura, per pentinar, per vestir i despullar, per follar, per fer sentir estimats els clients. I els treballadors, alguns ben pagats, molts simplement pagats, molts més, encara, mal pagats, o simplement mantinguts, havien de dormir en algun lloc, havien de trobar un lloc per reposar forces… Però no en trobaven: a l’illa de les platges de la sorra més fina ja no hi quedava lloc. Tot era ple de gent que pagava per dormir, per banyar-se, per passejar, per lluir…
Hi ha restaurants molt cars que no poden pagar els ajudants de cuina. Però els ajudants de cuina viuen del que queda al fons de les olles, del que queda en les safates retornades. Hi ha hotels on els treballadors no poden dormir. Però sovint troben la manera de dormir a les golfes, o als soterranis, a la vora de les calderes, en els armaris de la roba neta. Hi ha gent que viu pitjor.
Deien que hi havia una vegada un país de pagès, on els propietaris de les terres no podien donar l’abast a l’hora de la collita. Un poble de tres-cents habitants necessitava dos-cents estrangers a l’hora de collir la fruita o de fer la verema. (De segar no, perquè hi ha màquines.)
Els treballadors estrangers no tenien casa, cosa normal, perquè eren de fora. I els amos de les terres no podien preveure per a ells lloc per dormir, perquè llavors la fruita seria més cara, el vi seria impossible de vendre. Cal mantenir la consciència tranquil·la, però, i és més fàcil deixar sense lloc per dormir un treballador si només el veus com a treballador foraster. Treballador foraster sense casa. Foraster sense casa. Foraster.
Els forasters, bruts (no tenen lloc per rentar-se), de roba bruta (no tenen roba per canviar-se ni la podrien rentar), sense família, ni dona, (potser son massa joves, potser tenen promesa o dona en algun altre lloc), ni fills (en realitat ells són, encara, tècnicament els fills d’altri), són perillosos. Perquè estan sols, i van bruts, i tenen gana. I estan cansats, però la gana és més forta que el cansament. I miren amb enveja les nostres cases, les nostres coses, les nostres filles.
Els ajudants de cuiner que no cobren solen escopir en les safates del menjar. Els hotels ofereixen caixes fortes perquè el servei d’habitacions no pugui robar.
Els treballadors que venen a treballar a casa nostra són els bàrbars que deixem entrar a casa nostra.
Estaria bé si fóssim déus.
Però els déus només els veiem a la tele, o a les xarxes socials, que diuen ara. Somiem que som déus, però els déus son molt lluny, encara. En realitat, estem encara més a prop dels nostres esclaus que dels nostres déus. Com en la moderna Atenes, el temple dels déus és al cim, prop del cel, i no hi viu ningú. Nosaltres, amb els nostres esclaus, vivim més a prop de la terra, més a prop de l’infern que hem construït i que seguim mantenint, cada dia.