Viure, llegir, compartir, estimar

Participo, des de fa uns anys, en un grup de lectura, a Mataró. És un grup autogestionat: no ens reunim en cap biblioteca, ni tenim un expert que  ens expliqui les lectures. Triem els llibres entre les nostres propostes, ens escoltem quan ja les hem llegit, ens felicitem mútuament per haver passat una bona estona llegint i comentant i, quan convé, ens meravellem junts d’haver triat —i llegit— un llibre tan dolent.

Fa poc hem llegit La vieja sirena, de José Luis Sampedro. Ens va agradar molt. El dia de la sessió conjunta, alguns encara no l’havien acabat (és un llibre llarg, i llegim un llibre al mes), però hi havia tres o quatre lectores que l’havien rellegit ara per rememorar el plaer que havien experimentat quan l’havien llegit per primer cop, feia vint o trenta anys. Hi havia qui deia que se li havia fet llarg, però abundaven més les lectores que tot llegint patien mentre anaven consumint pàgines, perquè n’anaven quedant poquetes…

Vam coincidir, crec, que un dels temes importants en el llibre és el de la llibertat. (I l’amor, la vida, el poder, la bellesa…). Però, sobretot, la llibertat.

Curiosament, o precisament, la protagonista és una esclava. La novel·la transcorre en la Mediterrània de primers segles de la nostra època: imperi romà en decadència, lluita pel domini marítim, lluita per ideologies que volen començar (uns deus estan morint, i els deus nous encara no saben ben bé què volen ser quan seran grans). La protagonista, arribada de terrers (o de mars) ignots, sense família, ni origen, ni passat conegut, va passant de casa en casa, de senyor a senyor; quan canvia d’amo li canvien el nom, que és una manera com de canviar de ser. Però ella se sap única, i, mentre recorda els seus orígens, consolida la seva pròpia identitat, que ningú sinó ella mateixa coneix.

Finalment, (però no gaire avançada la novel·la), s’enamora (del seu amo, és clar). Ell, senyor i cabdill del seu poble, guerrer poderós i ambiciós, li ofereix la llibertat, perquè la vol com a companya, més que com a esclava. Ella, però, prefereix conservar el símbol (i el fet) de la seva esclavitud, convertit també en senyal del seu amor. Coneix l’amor sexual, i també, amb una altra persona, comparteix l’amor per la saviesa, per les paraules.

La pregunta, inevitable: Pots estimar, si no ets lliure?

La pregunta, inevitable: Pots seguir sent lliure, si estimes?

O si voleu, dit d’una altra manera: Si a mi m’agrada llegir, i no em falten llibres per llegir, i tinc una pila de llibres a la tauleta de llegir, fent cua, ¿per què em sotmeto a la decisió d’un grup, i llegeixo el llibre que hem triat entre tots (i que no jo hauria triat, ara, si no fos pel grup)?

Formant part del grup, integro en una mirada col·lectiva la meva mirada. I potser no veig el que jo hauria vist, jo sol. Potser la mirada de grup és més rica, més plena… Potser no. Però en el grup em sento acompanyat; comparteixo desitjos, i voluntats, i sentiments, i experiències… La lectura és un plaer solitari que es pot compartir, si es vol.

Renuncio a la llibertat de llegir solament el que a mi em roti, a canvi del plaer de llegir conjuntament. I valorar, i discutir. Si escolto els seus arguments, m’arrisco a haver de canviar d’idees. Si vull convènce’ls de les meves idees, m’arrisco a no aconseguir-ho, a fracassar, fins i tot a descobrir que no eren tan encertades com jo em creia… Si els convenço de la meva lectura, deixa de ser la meva lectura: és la lectura de tots.

Renuncio a una  petita parcel·la de la meva llibertat, a canvi… A canvi de què? Deixo la resposta oberta, perquè em sé els motius, però cadascú en té els seus propis…

Com diu Sampedro, la vida no és vida sense la mort. Només és existència.

Com la lectura sense amics lectors.