Acabo de llegir una notícia, que em sembla prou seriosa, i que desmenteix que el consum de vinagre tingui capacitats terapèutiques en la lluita contra el colesterol o contra la diabetis. Com que tinc problemes de sucre (el meu metge em diu que soc diabètic però jo no crec en etiquetes ni en diagnòstics tancats), corro a llegir el que diu l’article, amb la intenció de decidir si realment em val la pena d’augmentar el meu us de vinagre, o no.
No és que no hagi entès el missatge: no necessito ni em servirà de res augmentar la dosi de vinagre… Però, em repeteixo, si ho han de negar, per algo serà…
[Us ho avenço: finalment ho deixaré estar, i no compraré vinagre, perquè a) no m’agrada gaire, i b) no em desagrada prou com per considerar-ho un sacrifici fecund.]
La psicologia humana és ben curiosa, i força desconeguda. Ens deixem endur per sospites vagues de presumptes efectes cancerígens de substàncies que no coneixem (ni ens coneixen elles a nosaltres), i en canvi, assumim amb alegria i un cert plaer que seguirem fumant tabac, tot i que adverteixi clarament: Fumar Mata. O, com diu l’acudit, encara pitjor: Fumar et torna impotent.
I per què ho fem? Misteri, al menys per a mi.
No llegim, però recomanem la lectura. Lloem el cinema “seriós i compromès” però ens omplim de sèries sobre assassins en sèrie. Mantenim més o menys prohibides algunes drogues, però celebrem l’alcohol com a eina de sociabilitat. Sabem que viure en ciutat (contaminada, of course, ho estan totes) ens provocarà malalties i ens escurçarà la vida, però només anem al camp si a la tornada podem explicar amb suficiència que “estava tot ple de cotxes”.
Ens queixem (amb raó) d’algunes pràctiques insolidàries dels rics, però els envegem la situació i la conducta. Ens deixem endur en elogis a la família i a la vida de la llar, però els prostíbuls fan més calers dels que volen i els capellans no donen abast de perdonar adulteris.
Sabem el que volem. Sabem el que ens fa mal. No en fem cap cas, i ens creiem amb prou saviesa moral com per discutir contra nosaltres mateixos.
No ens agradem. I si veiem algú que, amb raó, s’agrada, el rebutgem i el mirem amb aquell aire de suficiència que ens permet perdonar la vida a algú només perquè considerem que la seva desgràcia és superior a la nostra.
No, no ens agradem.
I, potser amb raó, ens considerem l’espècie més avançada del planeta. O de l’Univers.
Ai.