Fa uns dies vaig visitar una empresa editorial de les més antigues d’Europa, en aquells temps en què, a falta de tuits d’internet i de tertúlies televisives, la nova tecnologia de tipus mòbils era l’eina (vull dir l’arma) de les guerres de religió i de territori (vull dir, de poder).
Vaig quasi manipular tipus i matrius originals dels grans tipògrafs que he admirat sempre. Vaig desfer-me extasiat en sales plenes de caixes de composició. Vaig poder fullejar còpies modernes (quasi perfectes, val a dir, imperfectes) de manuals de llengua, d’atles no del tot imaginaris, de mostres d’erudició, de fantasies teològiques… El món va canviar arrossegat per aquells llibres…
I, no obstant, la tipografia és un exemple perfecte de tecnologia mal dissenyada. El mestre caixista havia de compondre la pàgina llegint a l’inrevés. Si algú hagués pensat a dibuixar en la part contrària del tipus mòbil la forma de la lletra, s’hagués pogut formar la pàgina dretament, directament. Aquesta mancança va propiciar una especialització quasi sacerdotal dels mestres caixistes, que es va mantenir vigent fins a la composició digital, al segle XX. Tot hagués estat més fàcil, evidentment… Però no ho va ser.
Una tecnologia que funciona és l’enemic més insalvable del progrés tecnològic. Si, a més, la tecnologia, imperfecta, ha necessitat o ha ocasionat el sorgiment d’una classe tècnica especialitzada en el domini d’aquella imperfecció, el canvi, la millora, serà difícil. Contra més difícil i inassequible sigui la tècnica, més difícil esdevindrà la seva substitució, perquè els tècnics que la dominen seran més forts, més poderosos. La dificultat de la tècnica es converteix en la seva identitat de grup.
La dificultat (innecessària, prescindible) es converteix en senyal de prestigi. Es pretén que sigui la dificultat la clau que transformi l’artesà en artista. La bellesa s’admira de lluny, inassequible. Els plecs ben il·lustrats s’han de protegir en vitrines. Les sales de lectura es mantenen en penombra, perquè la llum malbarataria el paper, la tinta. La foscor i el silenci són religiosos, ocults, protegits de les mirades, només disponibles per als sacerdots que s’encarreguen de la seva conservació.
La impremta va obrir el coneixement al món. Els seus sacerdots, que s’han preocupat més de preservar la seva ja antiga capelleta de poder, contemplen, orgullosos i suïcides, la batalla perduda, envoltats de pantalles, de lletres formades sense cap respecte ni atenció, de lletres convertides en imatges, de lletres que duren menys que la mirada, de lletres trivials, innecessàries, consumides en elles mateixes, lletres formades per bots que no tenen identitat, o per identitats que no tenen consciència… I llegides i consumides sense temps ni atenció, ni voluntat.
El pas del manuscrit i del rotlle al còdex i al llibre va suposar la destrucció (l’oblit) de la gran majoria de la cultura antiga. El pas del text escrit i conservat en volums en biblioteques enfosquides produirà, certament, l’oblit (la destrucció) de la gran majoria de la nostra cultura impresa, la que ens ha dut on som. La que ens ha fet com som.
Deien que internet ens faria llibres, que facilitaria la comunicació entre totes les persones, on totes les veus serien escoltades. Per ara, podem constatar que un home sol ha decidit comprar, per a fer-ne el que vulgui, un d’aquells espais que havien de ser oberts i compartits. Potser ara alguns deixaran de creure, il·lusos, que el metavers és, o serà, un espai d’igualtat i de llibertat.