Sembla un conte, però no ho és: hi havia una vegada un rei molt poderós que tenia un fill preferit, i volia fer-lo hereu per tal que continués la seva obra: engrandir i engrandir el regne, fer-lo tan poderós que dominés tota la terra coneguda.
El rei es deia Filip, conegut com el II de Macedònia, i va viure entre el 382 i el 336 aC. Va ser rei des del 356, i, per tant, va governar uns vint anys. Macedònia era un territori de cultura grega, però els grecs el consideraven un coixí entre el territori grec i els perillosos enemics del nord. Filip va crear un exèrcit poderós i va iniciar l’expansió de Macedònia cap al nord, fent-se senyor de territoris que abans li eren hostils. Com molts pares, volia que el seu hereu seguís el camí iniciat i dugués fins al final l’obra que ell havia començat. Va triar un hereu i va dissenyar la seva educació. Tenia fills de sobres per triar (de fet, entre dones i noies amistançades li coneixem entre sis i vuit cònjuges). El fill triat per a succeir-lo va ser Alexandre, fill de la seva tercera esposa, Olímpia.
Alexandre havia nascut el 356 (va morir el 323, als 33 anys). Una llegenda, possiblement interessada i creada ad hoc diu que en realitat Filip no era el pare biològic, i que Olímpia l’havia concebut amb Zeus. (Fill de déu, doncs; i mort als 33 anys… coincidències).
A part de la llegenda, (i de la realitat ja coneguda, que Alexandre no solament va culminar l’obra del seu pare, sinó que va dur el seu poder a extrems que ningú més no ha assolit mai, amb un imperi que arribava més enllà de Pèrsia i fins a Egipte, d’on va ser faraó), la preocupació de Filip era clara i assenyada: quina educació havia de donar al seu fill i hereu?
Doncs, per començar, filosofia. (I aquí és on volia arribar). I, si es tracta d’estudiar filosofia, qui millor que el millor filòsof? Efectivament, Filip va encarregar l’educació del seu fill, que llavors tenia tretze anys, al millor filòsof, al filòsof per antonomàsia, al pare de la filosofia, al personatge que ha dominat la filosofia durant més de dos mil anys: efectivament, a Aristòtil.
Van ser entre tres i cinc anys. Potser més… Alexandre va ser rei als vint anys, i immediatament (és a dir, després d’haver pacificat els que li volien arrabassar el poder) va començar les campanyes militars que ja coneixem. En una mica més de deu anys va conquerir el món… Aristòtil va tornar a la metròpoli, i va poder seguir la carrera d’Alexandre el Gran, el seu deixeble, perquè va morir un any més tard que ell.
I ara arribo al meu dubte: Aristòtil es va sentir satisfet del seu mestratge?
És a dir, la filosofia, la literatura, tot el que havia ensenyat a Alexandre, va ser efectiu, i l’ensenyament rebut (i programat) el van convertir en un dels guerrers més efectius (i cruels) de la història?
O bé, l’educació en filosofia, que en principi serveix per ensenyar a pensar i per educar en els valors humans i ciutadans que desitgem quan diem que hem de mantenir la filosofia en l’educació moderna… doncs l’ensenyament de la filosofia, duta a terme pel més gran filòsof que mai ha existit, va fallar estrepitosament, perquè és evident que Alexandre no va deixar-se enredar per aquells valors (si és que els hi van intentar imbuir).
Vull dir: Aristòtil, a punt de morir, es va sentir satisfet, com a filòsof, d’haver educat un general militar, o preferiria, com a filòsof, haver educat un home savi i en pau?