El mite de la caverna

El mite de la caverna, de Plató, diu que la realitat que podem percebre és només una ombra desdibuixada i pobra de la realitat sublim, que queda ben lluny del nostre abast. Això, sí, podem somiar-la, podem imaginar-la.

Plató ens demana, ens aconsella, que abjurem d’allò real que tenim a l’abast i ens llencem al pou sense fons del nostre desig insatisfet. Plató ens diu que la realitat que acabem d’imaginar (per desitjar-la) és més real que la que hem viscut des de petits, i que ens ha alimentat. El cos és menyspreable, visca l’esperit. Perquè l’esperit, que no podem veure ni copsar, ha de ser, naturalment, més ric i excels que el cos, fet a la mida humana (o viceversa).

El materialisme té pocs adeptes confessos. Agrada més deixar-se endur per les volades espirituals que tocar de peus a terra. Creure en àngels i dimonis resulta més poètic que estudiar les hormones i els neurotransmissors. Témer estar endimoniat o posseït per esperits resulta més cool que saber que en el nostre cos hi ha milions — bilions—d’entitats vives que no porten el nostre ADN.

L’ànima és més suggeridora que la ment (tot i que només la ment ens pot parlar de l’ànima). La gran paradoxa del materialisme és que som nosaltres mateixos (el nostre cos, la nostra ment) qui ha generat i genera aquelles entelèquies que ens deixen amb la boca oberta — i el desig ben esmolat.

Plató, que imaginava un focus de llum posterior al nostre cos, que descrivia com el nostre cos genera les ombres que ens dibuixen i ens oculten la realitat visible, s’admiraria de saber que no som l’obstacle a una llum externa, sinó que nosaltres mateixos — i només nosaltres—som els generadors (i els projectors) de les il·lusions que ens distreuen, de les que ens motiven, de les que ens eduquen i ens formen.

Fa temps que hem hagut d’acceptar que els déus són invencions del homes. Ara ens toca anar encara més enllà: la humanitat és producte, origen, causa i destí de la humanitat.

I si s’acaba, s’acaba.