Cos i ànima

Quan bevem aigua, només la canviem de lloc: de fora a dins. L’aigua, dins del cos, segueix essent el que era: aigua. (Quan mengem pa, el pa deixa de ser el que era i passa a ser una altra cosa).

Quan mirem el cel blau, el cel no s’immuta. Segueix, blau o no, en el mateix lloc, o en un altre lloc. Amb la mateixa forma o amb una altra. El cel és variable, però no per la meva mirada, sinó per moltes altres coses. De fet, potser jo he vist blau en el cel i no n’hi havia… Potser hi he vist llum i color, alegria i felicitat, esperança i consol, i no n’hi havia.

El cel no ho ha notat, però jo he canviat, perquè he mirat i he vist el cel.

Quan bevem aigua, canviem, però no  gaire. Quan mengem, canviem, potser no gaire. Quan mirem el cel, canviem, tot i que de manera quasi imperceptible.

Ens és igual si l’aigua canvia o no, si el pa canvia o no, si el cel existeix o no.

El materialisme admet diferents tipus de matèria. La física, fa temps, havia d’imaginar una substància (l’èter) per omplir l’espai entre dues altres substàncies que tinguessin relació. Ara ja no els cal, i tothom admet que la força que va definir Newton actua entre dos cossos que no tenen contacte físic entre ells, ni falta que fa.

Hi ha qui admet que tenim cervell (no ho poden negar), però no volen acceptar que disposem de la ment. El cervell té components físics tangibles, visibles, mesurables, sotmesos a la força newtoniana. La ment, no. La ment és una realitat generada i mantinguda pel cervell. A consciència? Intencionalment? No. En principi no, perquè la consciència i la voluntat són productes de la ment. El cervell no té consciència: genera la ment i, per tant, la consciència. Genera la ment, i, per tant, la voluntat. El cervell, a part, fa coses sense que la ment hi intervingui, com respirar, o metabolitzar el sucre.

De la mateixa manera que hi ha gent que pensa que la llet apareix (no se sap com) dins de botelles en els prestatges de les botigues, hi ha gent que creu que hi ha éssers vius i que hi ha ànimes, i que, per alguna màgia o intervenció divina, un cos i una ànima s’estableixen units i comencen a actuar units, fins que el cos desapareix (mor) i l’ànima queda altre cop lliure (en espera d’un altre cos, o de la resurrecció del primer). Alguns d’aquests creients creuen que l’ànima és noble, espiritual, mentre que el cos és servil i material. Creuen que aplicar patiments al cos millora la condició de l’ànima (sense caure en el fet que la condició de l’ànima és, en principi, immillorable).

Jo crec en el cervell (tot i que no l’he vist mai), i en la ment. No crec que castigar el meu cos (el cervell en forma part) em procuri benestar, ni ara ni en un altre món, futur i improbable. Crec en el benestar del cos, en el benestar del cervell, en la meva ment i en els seus productes (en alguns dels quals potser no hauria de creure, perquè, en realitat, no existeixen).

Crec en els meus amics, i en l’amistat (producte de relacions entre diverses ments). Crec en la cervesa (que és, en gran part, aigua). I en la coca (que és, com Maria Antonieta potser no sabia, una forma de pa).

Crec en el color blau del cel. I en la felicitat.