Hi ha un argument molt difós, atribuït a Pascal, segurament pels seus envejosos enemics, que diu que si alguna cosa dolenta és possible (tot i que sigui poc probable), el més raonable és actuar com si aquella cosa fos real. Per exemple, l’existència de déu. Diuen que Pascal va dir que la por al càstig per no haver cregut en déu ens ha d’importar més que els avantatges de no creure-hi. O, aplicat al matrimoni vitalici: el patiment pels anys de convivència no afectiva (la majoria) o de submissió a una autoritat cruel (en molts casos) no justifiquen ni de molt el benestar dels primers temps…
Sigui un argument a favor de l’admissió (fins i tot fingida) de l’existència de déu, o en contra de la trampa del matrimoni vitalici, la paraula clau del raonament és la mateixa: la por. Hem de tenir por. Diu Pascal (o els seus enemics): si no tens por cal que te l’imaginis. Si en tens, cal que l’obeeixis.
La por és contrària a la llibertat. És contrària a la raó. La por és contrària a la vida mateixa. I, especialment, a la vida humana, basada en la llibertat, en la raó, en la humanitat.
La por ha estat sempre present en les societats humanes, tant en les basades en la teocràcia (per suposat!), com en l’aristocràcia (quin remei!), en l’oligarquia econòmica (què hi farem) o fins i tot en les sotmeses a democràcies formals més o menys satisfactòries. Les pors típiques han estat: la por al càstig diví, a la mort i la malaltia, la por al poderós, la por a la pobresa, que són pors primigènies. Segueixen pors més elaborades, més riques culturalment: la por a qui és diferent (per exemple els seguidors d’un ritus religiós diferent, com els jueus), la por a qui té capacitats exclusives (les dones, per suposat, però també els bojos o els genis), la por a qui pot ser enemic (els forasters, els que tenen la pell de color diferent).
Són pors conegudes, contra les quals es pot lluitar (normalment sense gaire èxit, això sí).
Però, per si de cas no n’hi havia prou, ara n’hi ha una altra: la por de la culpa. És la por que sorgeix de la culpa. La por que sorgeix de poder ser culpable per herència, per associació, per família, per amistat, per història comuna, pel cultura compartida.
És una por completa, perquè l’experimenten els culpables (si encara viuen) i els innocents (perquè ningú no pot estar segur de no ser culpable). És una por completa, perquè deriva del passat, i també del futur; del que passa a prop, i del que passa lluny. És una por completa, perquè no distingeix entre fets i desitjos, entre temptacions frustrades o benvingudes.
Si has escoltat amb plaer una cançó, si has vist amb plaer una pintura, o una òpera, si has llegit un poema i t’ha agradat, o una novel·la… Si has aplaudit, admirat, envejat… cal que tinguis por.
Perquè el músic, el poeta, el pintor, poden haver comès o imaginat actes deplorables.
Si vius en un loc on viu, o ha viscut, o va viure, ara, fa uns anys, fa uns segles, algú que fa, ha fet o va fer alguna cosa deplorable, i has compartit cultura amb ells, cal que tinguis por.
Si caiem en aquesta por, ens declarem culpables. Si no hi caiem, encara més, perquè la negació de la culpa és també una culpa.
Ai, Savonarola, ingenu!