Persones i llocs.

Fa temps que tinc sobre la taula un text de Richard Sennet, Building and Dweling, Ethics for the City, [Construir y habitar, en la traducció al castellà]. Sennet és un sociòleg preocupat, entre altres coses pels nous sistemes de dominació (és a dir, de poder) que semblen característics de la modernitat i del futur. Per exemple, les modificacions en els espais de treball a les oficines modernes.

[Reconec que en temes d’ergonomia laboral o comercial em queda molt per aprendre. Reconec que no arribo a copsar les implicacions d’algunes noves formes de dissenyar l’espai, com per exemple el que estan fent en les oficines bancàries. Però em preocupa, i, sense tenir molt clar per què, crec que faig bé de preocupar-me. Paranoia? O, com deia la padrina: Gat escaldat.]

A mi no m’agrada que em regalin coses, especialment quan s’hi barregen relacions comercials. Fa poc vaig haver de visitar concessionaris per comprar-me un cotxe, i vaig estar a punt de fugir d’un d’ells perquè el venedor insistia a convidar-me a cafè. Finalment, vaig comprar el cotxe que m’oferia, i ara em penedeixo de no haver fet cas al meu instint de fugir: em va enredar de ple.

Sennet parla dels espais laborals on l’ambient és informal, no hi ha espais tancats personals i no hi falten els sofàs i els racons de reflexió, les màquines de cafè i begudes, alguna taula de ping pong… I on no es controla el temps de treball, perquè l’objectiu és que el lloc de treball es converteixi en el lloc de la vida, amb guarderies, bugaderies, cafeteries…

M’agradaria obrir aquest espai de reflexió: és això el que volem? Que la vida laboral es difumini en la vida, que ocupi tota la vida? Sí, la cafeteria és barata, o gratuïta… però, ¿és un espai on puc construir la meva llibertat? Les relacions humanes que hi pugui establir, ¿són relacions humanes? Quan vaig al cafè, al poble, vaig a un lloc col·lectiu on amplio el meu lloc personal. I on continuo essent jo mateix: no un treballador, ni un fidel, ni un súbdit.

Desconfio, també, i amb raons més establertes, dels espais “globals”. Vull dir dels espais on una característica accidental, no  fonamental, es converteix en la característica definitòria per excel·lència. Quan feia classe, aconsellava als meus alumnes que no es deixessin definir per cap adjectiu: “No sou alumnes, no sereu, si ho sou, pintors, o paletes… Sou una persona que, en un moment, no en tots, estudia. Una persona que, unes hores al dia, pinta, o fa parets.”

Un espai global converteix un  accident en categoria: a les oficines-ciutat de Google, o d’algun banc, es tracta de convertir les persones que hi treballen en treballadors que hi viuen. En un entorn protegit, agradable, còmode…

Crec que ja he parlat en algun moment de les escoles o instituts convertits en espais globals: l’escola és, diuen, l’habitat normal dels nois i noies. Les residències són el lloc perfecte per als avis. Els nois i noies es converteixen en alumnes (de manera permanent, voldrien alguns). Els avis i àvies es converteixen en residents, en “tercera edat”…

Parlem-ne.