Persones i llocs.

Fa temps que tinc sobre la taula un text de Richard Sennet, Building and Dweling, Ethics for the City, [Construir y habitar, en la traducció al castellà]. Sennet és un sociòleg preocupat, entre altres coses pels nous sistemes de dominació (és a dir, de poder) que semblen característics de la modernitat i del futur. Per exemple, les modificacions en els espais de treball a les oficines modernes.

[Reconec que en temes d’ergonomia laboral o comercial em queda molt per aprendre. Reconec que no arribo a copsar les implicacions d’algunes noves formes de dissenyar l’espai, com per exemple el que estan fent en les oficines bancàries. Però em preocupa, i, sense tenir molt clar per què, crec que faig bé de preocupar-me. Paranoia? O, com deia la padrina: Gat escaldat.]

A mi no m’agrada que em regalin coses, especialment quan s’hi barregen relacions comercials. Fa poc vaig haver de visitar concessionaris per comprar-me un cotxe, i vaig estar a punt de fugir d’un d’ells perquè el venedor insistia a convidar-me a cafè. Finalment, vaig comprar el cotxe que m’oferia, i ara em penedeixo de no haver fet cas al meu instint de fugir: em va enredar de ple.

Sennet parla dels espais laborals on l’ambient és informal, no hi ha espais tancats personals i no hi falten els sofàs i els racons de reflexió, les màquines de cafè i begudes, alguna taula de ping pong… I on no es controla el temps de treball, perquè l’objectiu és que el lloc de treball es converteixi en el lloc de la vida, amb guarderies, bugaderies, cafeteries…

M’agradaria obrir aquest espai de reflexió: és això el que volem? Que la vida laboral es difumini en la vida, que ocupi tota la vida? Sí, la cafeteria és barata, o gratuïta… però, ¿és un espai on puc construir la meva llibertat? Les relacions humanes que hi pugui establir, ¿són relacions humanes? Quan vaig al cafè, al poble, vaig a un lloc col·lectiu on amplio el meu lloc personal. I on continuo essent jo mateix: no un treballador, ni un fidel, ni un súbdit.

Desconfio, també, i amb raons més establertes, dels espais “globals”. Vull dir dels espais on una característica accidental, no  fonamental, es converteix en la característica definitòria per excel·lència. Quan feia classe, aconsellava als meus alumnes que no es deixessin definir per cap adjectiu: “No sou alumnes, no sereu, si ho sou, pintors, o paletes… Sou una persona que, en un moment, no en tots, estudia. Una persona que, unes hores al dia, pinta, o fa parets.”

Un espai global converteix un  accident en categoria: a les oficines-ciutat de Google, o d’algun banc, es tracta de convertir les persones que hi treballen en treballadors que hi viuen. En un entorn protegit, agradable, còmode…

Crec que ja he parlat en algun moment de les escoles o instituts convertits en espais globals: l’escola és, diuen, l’habitat normal dels nois i noies. Les residències són el lloc perfecte per als avis. Els nois i noies es converteixen en alumnes (de manera permanent, voldrien alguns). Els avis i àvies es converteixen en residents, en “tercera edat”…

Parlem-ne.

La ignorància de l’expert

Sentia a la ràdio, fa uns dies, un expert (ho  era de veritat, no de tertúlia) que s’oferia a desfer els pous d’ignorància de la gent en general: “Això jo ho explico, de manera entenedora i segura, en mitja hora”, deia. “Tothom ho entendrà”, deia. Qualsevol personal normal.

I, a més, com que tothom ho haurà entès, imaginava, tothom estarà d’acord amb la solució òbvia… Que l’expert ja coneix.

Sí, estic segur que l’expert ja la coneixia, la solució. Perquè havia estudiat el problema, fondament, extensament; i perquè havia estudiat les solucions que altres expert havien plantejat, i hi havia reflexionat, i havia participat en discussions, i havia observat experiments i experiències…

El expert, però, al mateix temps, havia comès un error de manual: havia parlat del que no sabia: de la ment humana, de la transmissió del coneixement, de l’acceptació del coneixement quan no s’ajusta a les idees prèvies. Havia parlat d’una de les milers de coses en què no era expert.

Havia parlat d’una cosa de la qual no en sabia res. (En sabia el que en sap una persona normal). I per tant, d’una cosa de la qual ja no en voldria saber res, perquè, per poder-ne aprendre, primer hauria de ser conscient de la seva ignorància.

L’expert, segurament, ja no recordava els seus anys d’aprenentatge. La primera vegada que va necessitar més de mitja hora per aplicar el teorema de Pitàgoras, o els tres quarts d’hora de la seva primera lectura del Quixot… (He dit tres quarts d’hora? Sí, ho he dit). (Però segur que aquell home no havia llegit el Quixot; no li era necessari).

No hi ha res més afavoridor de la ignorància, de l’error, de la tossuderia, que tenir una feia que en depengui.

Com  deia algú, la ignorància és inercial; el coneixement necessita rebre constantment impulsos. La ignorància s’autosatisfà; el coneixement sempre resulta insuficient.

Llibres que he llegit

Historia del algodón
Una història del capitalisme centrada en el conreu del cotó a escala mundial, i en els canvis que va generar en les estructures socials dels llocs on es feia el cultiu, on es convertia el cotó en fil i en tela, i la tela en roba.

This is some text!