La inutilitat

Ahir va ser el meu sant. Les meves filles m’han regalat un estri per fer coses de fusteria. Jo no soc fuster, ni ho he estat mai, però m’agrada enganxar bocis de fusta els uns amb els altres, confegir calaixos, plantejar prestatges, i fins i tot fer-me faristols per llegir, que després no faig servir.

Els calaixos que faig em surten per tres o quatre vegades el preu que m’haurien costat si els hagués comprat en una botiga; a més, no encaixen bé, no són còmodes, i no trobo la manera de fer-los ni massa grans ni massa petits. Els prestatges, fàcils de muntar, fan la seva feina, i prou.

Per què hi dedico temps? Què hi guanyo?

Per què hi perdo el temps? Sovint, llegeixo llibres només per entretenir-me. Sí. Fins i tot, llibres dolents, que no m’aporten res, que no envejo no haver escrit, que no recomanaré als meus amics, que no admetré haver llegit davant els companys del grup de lectura (ai, ho acabo de fer! És igual: alguns d’ells miren sèries a la tele.)

Tinc tres o quatre llibres que parlen d’un tema clàssic: la utilitat de les coses inútils. Com, per exemple, de les matemàtiques, un llibre de l’Abraham Flexner, un savi entre els savis del segle XX. Molts d’aquets llibres, en realitat, descobreixen que les coses inútils no ho són: que, si ho mirem bé, són molt útils. Coms les matemàtiques, la filosofia, els tractats d’estètica o les discussions teològiques. O les llistes de paraules que porten accent diacrític.

Sí, però no.

Jo, fent petits mobles inútils de fusta malgirbats, vull defensar la inutilitat de les coses  inútils. De les coses, del temps que hi dediquem, dels esforços que hi dediquem. I dels homes.

La inutilitat dels homes ( i sí, filles meves, parlo en epicè: el terme “home” aquí és genèric, inclusiu, ja ho sabeu). Repeteixo: la  inutilitat del homes. I dels cargols i formigues, de les àligues i els rats penats, de les sequoies centenàries i dels eucaliptus, de les roques i dels rocs.

No servim per a res, no existim per a res. Ningú ha dibuixat, o ha deixat de dibuixar, per a nosaltres un futur farcit de gestes imprescindibles o de covardies vergonyants.

Existim perquè existim. Existim per existir. Vivim per viure.

I és molt. Molt. No cal que hi busquem raons per sentir-nos importants, no cal que ens sentim obligats a la bellesa o a la heroïcitat o a la plenitud.

Podem llegir poesia sense recança. Podem dissenyar algorismes que ningú no farà servir. Podem crear una escola de retòrica infinita. No problem.

Ara bé. Sí. Hi ha una cosa. Podem estimar. Podem compartir fregaments de pells, retornar-nos mirades, entrar en pensaments neuròtics, escriure’ns paraules d’amor o d’amistat.

Podem, sí, podem, estimar-nos estimant.