Pi i fi (π i φ)

Hi ha coses que són com són. Hi ha coses que són com volem que siguin.

Posem per cas, un full de paper, un dinA4. Té un costat curt i un costat llarg. La proporció que hi ha entre el costat curt i el costat llarg és exactament la mateixa que hi ha entre el costat llarg i la suma dels dos costats. Aquesta proporció, que alguns consideren el cim de la bellesa, té un nom: proporció àuria (coneguda com φ, fi). Un dinA4 podria tenir altres mides. L’hem fet així perquè hem volgut. L’existència de la proporció àuria depèn de l’existència humana.

Posem per cas, un cercle qualsevol. La proporció que hi ha entre el diàmetre i la longitud de la circumferència és sempre la mateixa, en tots els cercles. També té un nom: π. Fa uns anys, diuen les males llengües, un estat dels Estats Units d’Amèrica va decidir que el valor de π (3,14159…) era massa complicat i difícil d’estudiar a les escoles, i va fer una llei per establir que π valdria 3. No. No va servir de res. Pots multiplicar el valor d’un diàmetre per 3, però no obtindràs la circumferència, sinó una altra cosa. Pi és com és. L’existència de π no depèn de l’existència humana (i no hem de confondre π amb el nom (π) del nombre π. El nom sí que depèn de l’existència humana).

Hi ha coses que podem canviar, i coses que no. Dir que podem canviar qualsevol cosa, al nostre gust, no és una crida revolucionària: és una estupidesa. Dir que no hem de canviar res, i que totes les coses han de seguir sent com són ara, perquè són així, és una altra estupidesa, molt i molt estesa.

Hi ha coses que són considerades com art. Hi ha coses que no. Podria no ser així: podria ser que no hi hagués art. De fet, si no hi hagués gent, no hi hauria art.

Hi ha gent que diu que tot és art. Hi ha gent que diu que no existeix l’art. Totes dues afirmacions diuen el mateix, perquè si diem que una cosa és art estem dient que hi ha coses que no ho són (i que sabem notar la diferència). L’art depèn de l’opinió humana, que és variable i, sovint, subjectiva. L’art no és en la cosa, sinó en la nostra percepció. Si tot ho veiem blau, no  solament desapareix el color blau, sinó també tots els colors.

Dir que tot és art implica anul·lar el valor artístic, que es basa en la diferència, en la sobrevaloració.

Dir que totes les coses són boniques implica anul·lar el valor estètic de les coses. De totes les coses. Hi ha gent que diu que totes les persones són belles perquè té reticència a establir diferències qualitatives entre les persones, potser considerant que negar les qualitats ens ajudarà a suprimir els beneficis (o inconvenients) sovint injustos que van relacionats amb aquestes qualitats. I no. Negar les evidències més aviat ajuda a reforçar les injustícies, no a suprimir-les.

Negar la bellesa és una estupidesa. Eliminar-la implicaria eliminar la humanitat, perquè mentre hi hagi una persona, aquesta persona tindrà criteri estètic i considerarà que hi ha coses que li agraden i coses que no.

El problema de l’art i de la bellesa es planteja quan hem d’establir valoracions socials a l’art i a la bellesa, com per exemple quan volem establir que una obra d’art no pot ser exportada, o quan acceptem que les obres d’art no hagin de pagar l’impost de patrimoni. En parlarem en un altre moment, si és el cas.