Normalment, en aquest lloc on escric, hi escric de coses que conec. D’idees que em semblen profitoses, i també d’idees que em sembla que cal rebutjar.
Avui no.
Normalment, parlo d’humanitat. D’allò que ens fa homes (vull dir persones, ja ho sabeu), i si m’entossudeixo a usar el masculí genèric (o el gènere epicè) és perquè no sento meves les altres formes, i usar-les em sembla faltar a la veritat (a la meva veritat, és clar). Parlo d’humanitat perquè em sento humà, i no m’entra al cap (al meu cap humà) cap idea que no sigui humana.
Avui, no parlo d’això
Normalment, tot i que no sempre ho sembla, parlo amb esperança. Si no tingués esperança, no escriuria. Esperança dolorosa, rabiüda, potser cansada…
Avui prefereixo no pensar en les coses que conec, barrejades totes en el sac informe de la història humana. Avui em pesa més que mai la força amb què sentir-se humà ha imposat sempre sentir-se home (ara, aquí, sí, quan dic home vull dir mascle).
He fet una petita recopilació, aquests dies, dels llibres que haurien de trobar-se en totes les cases. Només vint, o trenta. La base. El fonament. La pedra segura. Homer, Aristòtil, Ciceró, Llull, Shakespeare… I, fent la llista, he vist que hi ha un problema greu, que és del que vull parlar ara. No es tracta només que tots siguin homes. Hi he posat Safo, per començar… El problema és la violència. Contra la dona, per suposat, i contra els homes. Contra els esclaus, homes i dones, i contra els homes lliures. Contra els forasters, que seran vençuts i venuts, esclavitzats, i contra els germans de poble.
He obert les primeres pàgines d’Homer: guerra, sang, botí de la guerra (dones) que es converteix en motiu de més guerres. La cultura que ensenya a fer cuirasses i armes i més armes, i més armes. La poesia, que canta la mort, i el sexe forçat, i el domini, i la bellesa dels joves cossos dessagnats i la bellesa dels vells poderosos que no han mort, perquè han matat.
No puc parlar avui d’idees. Potser només d’una: el poder de la força, de la mort, de la guerra.
Ni d’humanitat, perquè, ara mateix, no m’hi identifico. Aquella idea que m’omplia, d’imaginar que tots els homes (tota la humanitat) ens sentíem germans, iguals.
I d’esperança només me’n queda un fil: Estic llegint, aquests dies, llibres escrits per dones. Em deia ahir una amiga: sembla que només llegeixes llibres escrits per dones, que parlen de temes de dones. Sí: és cert. Elles parlen de llibertat, de lluita contra la submissió que els homes els imposen, de bellesa sense destrucció, d’amor sense res més que amor.
Aquest és el meu petit fil d’esperança: la força, la presència, la voluntat de les dones.
I estic començant a entendre que, en aquest món futur que vull imaginar possible, la meva força, la meva presència, la meva voluntat… no són necessàries. El gènere epicè es pot escriure en femení, i sona molt bé.
Si no trobem (i no ens queda gaire temps) la manera de fer-nos útils, estimables… Fins i tot, si no és demanar massa, necessaris… No sé…