Diuen que vivim en l’antropocè. Les divisions del temps antic en èpoques han servit per facilitar-ne l’estudi, i cada època es diferencia pel seu tret més rellevant: la temperatura, el nivell de l’aigua, els animals preponderants… S’entén que entre una època i una altra no hi ha un salt brusc, sinó una sèrie llarga (molt llarga) de canvis que, des del nostre temps, podem calibrar i ens ajuden a entendre el món com era.
L’antropocè, diuen, representa un canvi brusc, sobtat, i, d’enorme importància. Alguns diuen que podem establir que va començar amb la revolució industrial i l’inici del frenètic increment del consum de combustibles fòssils, com el carbó, el petroli. Fa uns dos-cents anys, vaja. Altres, amb més precisió encara, posen una data, 1950, i un fet: l’inici de l’explotació de l’energia radioactiva. El carbó i el petroli, amb la generació massiva de components que modifiquen l’atmosfera, poden (potser ja ho han fet) alterar la vida en el nostre planeta, que podria desaparèixer bruscament (la nostra vida, no el nostre planeta). L’urani, el plutoni, amb la seva potència radioactiva poden fer més o menys el mateix, però, si ho fan, no serà en un període de dècades, sinó de dies, potser de minuts.
L’antropocè és l’època geològica, diuen, caracteritzada per les alteracions en el sistema de la vida terrestre que poden (potser ja sense remei), dur a la destrucció del propi sistema. I, evidentment, de l’espècie humana.
No és broma. Però, com diuen, tampoc no és la fi del món.
Sí, repeteixo, no és la fi del mon: serà el final de l’espècie humana, el final de tots els mamífers, i dels peixos, i de les aus… de tots els animals de sang calenta, de molts insectes, de moltes espècies vegetals… La fi de l’home, no la fi del món.
Des de que tenim cultura, l’espècie humana s’ha cregut la més important de totes. Els déus ens van fer semblants a ells, van fer el món i tot el seu contingut per posar-ho al nostre servei… Som el centre de la Terra, el centre de l’Univers, el centre del món…
Doncs hi ha una mala notícia: no ho som. Ni som eterns, com molta gent seriosa i responsable s’entesta a voler creure. Després d’aquesta vida no n’hi ha una altra. Ni material, ni espiritual. Cadascú de nosaltres morirà, i, tard o d’hora, morirà el darrer homínid. I no passarà res. O sí que passarà, però ja no tindrà cap importància per a nosaltres.
La terra existeix des de fa uns 4600 milions d’anys. La vida a la Terra, des de fa uns 4000 milions. Fa uns 2400 milions d’anys es va produir un fenomen que va destruir tota (o quasi tota) la vida: l’oxigen es va apoderar de l’atmosfera, i va iniciar-se un nou món, que encara és el món on vivim. Si ara l’espècie humana destrueix l’ecosistema i la vida actual, probablement en sortirà una altra. Des de l’inici de l’era de l’oxigen fins a l’aparició dels homínids van passar quasi 2400 anys: existeixen homínids des de fa només dos milions d’anys. I la nostra espècie té uns dos-cents mil anys d’existència.
Desapareixerem. Cadascú de nosaltres, aviat: vivim uns cent anys tirant llarg, dels quals a mi en particular me’n queden uns 30, o 40… I prou. Desapareixerem: amb una hecatombe nuclear, amb un canvi del clima que ens impedeixi viure… Com sigui. Potser d’aquí cent anys no quedarà viva cap de les persones que ara viuen. Potser d’aquí dos o tres-cents anys no hi haurà cap representant de l’espècie humana en el planeta. Ni enlloc.
El món, però, seguirà. La vida seguirà. Amb oxigen o sense. De manera imaginable, o lluny de la nostra petita imaginació. Tant és.
De tota manera, el sol deixarà de funcionar d’aquí uns cinc mil milions d’anys. I no serà culpa de l’home, no crec.