Suposo que una de les primeres coses que li hauran explicat a la princesa d’Astúries les seves companyes de classe és que els reis són els pares. Jo, com que no vaig anar a col·legis ni estrangers ni prestigiosos, me’n vaig adonar quan era més gran: a la facultat. Pocs dies després de conèixer la paradoxa de Russell, ho recordo amb precisió.
També recordo que, al cap d’unes setmanes, em va venir al cap una idea, mentre entenia el concepte de recursivitat: si els adults poden mantenir una mentida davant dels nens, no seria possible que algú (qui?) mantingués de la mateixa manera una mentida davant dels adults?
Suposo que aquesta angoixa l’han patida centenars o milers de nens, i això explica que hi hagi tants adults que es creuen més lliures que la majoria, perquè han descobert que, contra el que diuen els científics, la terra és plana, o perquè han descobert que, com diuen molts dels seus companys i amics, hi ha una conxorxa per dirigir el món i hi ha un llibre, el Llibre dels Savis de Sió, que l’explica. O perquè saben que…
Però, no sé si us n’heu adonat, he fet un salt massa llarg en l’argumentació… He passat d’imaginar que hi ha una conxorxa per mantenir en l’error als adults a parlar dels adults que (creuen que) han descobert la conxorxa… Falta el pas intermedi: hi ha alguna conxorxa vigent que no hagi estat descoberta? Quina?
El veritable quid de la qüestió rau en el moment de la revelació: quan un nen aprèn, alhora, dues coses: 1, que els reis són els pares i 2, que per ser adult de veritat cal mantenir el secret de la primera.
I això és el que fa que els terraplanistes o el antisemites siguin no creïbles: que s’esforcen, contra tot pronòstic, a difondre la veritat… la veritat que no han descobert, perquè si l’haguessin descobert, sabrien que no l’han de difondre.
Aneu a Blanes, per exemple: hi ha devoció per un tal sant Bonós. Sap la gent de Blanes que sant Bonós no va existir? Si, ho saben. Ho diuen, ho expliquen? No. Fan veure que ho ignoren? Sí. És clar que sí! Perquè si vas per Blanes dient que no serveix de res portar un ex-vot a l’ermita del Vilar, la gent et prendrà per boig. Perquè tothom ja ho sap.
I això passa a tot arreu. L’aigua de Lourdes fa miracles. El llençol sant de Torí fa miracles. L’apòstol Jaume espera a Santiago la tornada del Messies. La moreneta és una verge negra i mare. ¿Creu el papa, vaig voler preguntar-me fa un temps, que déu existeix? En aquell temps que jo tenia aquest dubte, el papa era un home molt llegit, molt estudiat, molt teòleg. Pot creure en déu un home savi i estudiós? És evident que no. Pot creure que la verge Maria no va ser sotmesa a l’herència, comuna a tota la humanitat, del pecat original? És evident que un home sensat no ho pot creure, de la mateixa manera que el nostre sant Josep (que no va fer res per ser sant, diuen) no podia creure en la història del colom.
I aquí arribem on som: la línia que separa el no creient de l’esbojarrat no creient és molt elàstica. De vegades és curta, de vegades, llarga. Les veritats que no discutim, o no gaire, són un dels compromisos de la nostra cultura social. Formen part integrant de la nostra cultura. Fonamentals, originals. No són noves, ni les ha inventat un president americà, ni tampoc cap publicista alemany.