Tinc una caixa plena de pomes. Me les ha regalat un amic. Acabades de collir, i no les han triat verdes, com fan quan les han de vendre lluny, sinó que són pomes a punt de menjar, preparades per a la serp. Per elles no em recaria ni perdre el paradís, només per un cop de dents sobre aquella pell lluent vermella fosca (també n’hi ha de grogues). Són pomes del bé i del mal. Aristòtil diria que la finalitat del món són aquestes pomes, o el que representen. Plató diria que cada poma és l’expressió mortal d’un poema.
Metafísica, mites i lectures a part, a la caixa hi ha pomes grans i petites. Ja ens entenem: totes tenen les mides d’una poma (no hi ha cap poma-síndria ni cap poma-cirera), però n’hi ha algunes que tenen una mica més de poma, i n’hi ha que no en tenen tanta quantitat. Tampoc no tinc cap poma-poema, cap poma-potència.
Les he de separar: les més grans per a les nenes i els nens, les més petites per a la gent més granadeta. Les he de posar en dues caixes separades. O en dues capses separades. Si les poso en caixes seran pomes normals (“normal”, en realitat, no vol dir res), i si les poso en capses o en capsetes seran pomes preuades, selectes, triades, de categoria, enjoiades, princeses dins del regne de les pomes… Si les venc, guanyaré més diners, gràcies a la capseta.
Ho faig. Com que no estic segur del meu argument sobre la qualitat comercial i beneficiosa (per a mi) de posar les pomes en capsetes i no en caixes, decideixo fer meitat i meitat, vull dir que en posaré unes en capsa i les altres en caixa.
Problema: seria lògic posar les grans en caixa (les caixes són grans, les capses petites, per definició). Llavors, poma gran en caixa gran. Poma petita en capseta. Però això vol dir que vull afegir valor a les petites, mentre menystinc les grans, i podria passar que fos més cara, en el mercat, una poma petita que una poma gran. Queda lleig.
Si poso les petites en caixes grans i les pomes grans en capsetes, no les puc posar les unes a la vora de les altres, perquè ni les serps més afamades del pecat (aliè) no triarien mai una poma petita d’un palet industrial de pomes, emulant llustroses pomes en elegants recipients de luxe.
Problema segon: (He decidit separar les pomes només en caixes, adeu al problema primer). Les grans a una banda, les petites a l’altre costat. Mentre ho faig, em trobo una poma a la mà, i estic a punt d’afegir-la a la caixa de les petites quan, mirant de cua d’ull, veig a la caixa de les grans una altra poma, que és més petita que la que tinc a la mà. Repasso la feina i veig que hi ha pomes (de mida mitjana) que, no sé per què, han acabat amb les més grans i altres, de la mateixa mida (mitjana) que són amb les petites.
[Començo a entendre per què els avis deixaven les pomes esteses a terra, als baixos de casa, sense capses ni caixes ni punyetes.]
Solució: faig una tria en tres caixes. Maledicció (ja ho heu imaginat), hi ha pomes de categoria 2 que podrien anar amb les primeres, i de categoria 2 que podrien anar amb les terceres. Hem caigut en una retroalimentació recursiva! Hem de fer una tria entre cinc caixes, no entre tres. I quan en tinguem cinc, en necessitarem nou, etc. etc.
Per ara, la serp molt contenta (ha generat un pecat auto reprimible), deu molt satisfet (ha creat un món matemàticament interessant), i una capsa de pomes que estan perdent atractiu irreversiblement.
Decideixo escampar les pomes per terra en el garatge; deixaré el cotxe al carrer.
O bé, em repenso, decideixo que no em cal separar les pomes en grans i petites. Totes juntes, com a l’arbre. Una poma, penso, no sap si és gran o petita. De fet, una poma no és ni gran ni petita fins que la posem, en caixes, a la venda. I jo, em recordo a mi mateix, no vull vendre les pomes que m’ha regalat el meu amic.
Agafo una poma amb la mà. És una poma. És una mà. Els adjectius, de vegades, fastiguegen. Busco la serp. No hi ha serp. No. Soc jo. Qui separa és el meu cap (la meva ment), que sembla que necessita separar, agrupar; premiar i menystenir; reconèixer i estigmatitzar. Fins i tot, mà dreta i mà esquerra; ànima i cos; desig i repressió; necessitat i plaer.
Agafo una poma per menjar-me-la. No és ni petita ni gran; no és groga ni vermella. És una poma. Mossego; la serp s’inquieta: necessitat o plaer?
[Necessitat gran o petita?; plaer gran o petit?]
Tanco els ulls i mossego. Llavors, dissociats cognitivament dels dits que escriuen, els llavis no menteixen. No hi ha poma. No he mossegat una poma. De fet, no he mossegat.
He pensat, he imaginat, he escrit. El meu amic, el que em regala fruites i verdures, no té pomes. Codonys, albergínies, tomàquets, carbassons, sí; però pomes, no.
De fet, tampoc no parlava de pomes, jo.
Potser parlava de gent, potser parlava de la gent.