He de confessar que començava a preocupar-me:
Veia la gent —molta gent— disposada a recolzar persones (sí, son persones, elles també), que volen que alguns humans tinguin més drets que altres; que volen que, segons el lloc on has nascut —fins i tot el lloc on han nascut els teus pares—, tinguis uns drets, o no els tinguis; que volen que la religió no sigui voluntària i personal (o familiar), sinó que sigui obligatòria, i que els preceptes d’una religió (la seva) tinguin força de llei; que volen que les dones segueixin sent considerades (com ho han estat quasi sempre), menors d’edat, que calgui el testimoni de dues dones per contradir el d’un home, que no puguin sortir de casa, ni parlar amb desconeguts; que volen que la raça i els costums dels blancs (ells sempre són blancs, sigui quin sigui el color de la seva pell) siguin preferibles a les de qualsevol altre color (Per cert, mireu un full de paper, vull dir de paper blanc, ¿heu vist mai una persona blanca?, i sí, n’hi ha, però se’ls considera malats, o endimoniats).
Veig la gent, en resum, votant i aplaudint gent que no ens estima —que no estima ni els seus votants… I això em preocupa. Molt.
Però, ara, potser, em preocupa una mica menys. (Tot i que em preocupa molt).
Perquè estic veient que han de recórrer a la mentida per convèncer o per enlluernar els seus seguidors.
Perquè l’altre dia un tal Trump va dir que la seva opositora en les urnes no era negra.
Perquè a Itàlia el partit que governa diu que una noia que fa boxa als Jocs de París no és una noia, ni una dona, sinó una altra cosa. I, segons el nom que li vulguin dir a aquesta altra cosa, no hauria de poder competir.
Perquè han de buscar excuses per apallissar dos nois que van pel carrer donats de la mà. I no fa tant no havien de buscar excuses per fer-ho, ni per petonejar dones que no volien ser petonejades, ni grapejades.
Perquè diuen que els nens o nois que han emigrat sols del seu país per buscar vida en aquest són perillosos i violents i violadors… Abans no calia que afegissin adjectius: n’hi havia prou amb un fet: no tenen res, ni casa, ni família.
No és gran consol, ho sé.
No treu culpa ni els que generen mentides ni excuses. No treu culpa, i en tenen molta, els qui els voten.
Però, perdoneu-me, si busquen excuses, si fantasiegen mentides, és perquè saben que no tenen raó. I abans, potser, es pensaven que, a més de ser perversos i inhumans, tenien raó.
I no en tenen. I ho saben: és el meu petit consol.