Una persona a qui respecto molt poc deia que “és català qui viu i treballa a Catalunya”. Em sembla una idea monstruosa.
I accepto que la idea em sembla més acceptable que les altres: “És català qui té pare català o mare catalana”, o “És català qui ha nascut en territori català”.
Totes, ai, subordinen les persones: o a la terra o als avantpassats. Però, biològicament ningú no és català, ni espanyol, ni de cap altre país. La persona és la persona, els drets humans són drets de les persones: no dels ciutadans, ni dels camperols, ni de cap altra cosa similar. No es tenen drets per haver nascut en un hospital, ni es perden per haver tingut un part casolà.
Ser català no em dona dret a comprar-me una casa a Catalunya: el dret el tinc si tinc diners, i algú es vol vendre una casa de les seves.
Llavors, per què em sembla pitjor dir “qui viu a Catalunya” que “qui ha nascut a Catalunya” o que “qui ha estat engendrat per un o dos catalans”?
Doncs perquè no diu “viu”, que seria correcte, sinó “viu i treballa”.
Per diverses raons:
Perquè no està clar què vol dir “treballar”. Cobrar rendes de la fortuna familiar és treballar? Ser monja de clausura o monjo de Montserrat és treballar? Deixes de ser català quan et jubiles? O no ho ets quan tens 15 anys i vas a l’institut, o ets un universitari de 20? Potser, lector, penses: “ja ens entenem…, no siguis capciós…” Doncs no, no ens entenem. I recorda, lector, que, en aquella època, per exemple, les dones no “treballaven”: feien “sus labores”.
Perquè el que va dir la frase volia dir que nosaltres, els catalans, acceptem que altres catalans siguin considerats catalans perquè han vingut aquí, a casa nostra, a treballar, no a pintar ni dibuixar. Volia dir que Picasso no era català, ni Dalí francès. Vull dir quan eren bohemis, quan encara no podien comprar-se una casa amb el seu art. Quan van ser famosos i rics, sí: Picasso català, Dalí català…
Perquè el treball, que, deien, dignifica l’home, només ho fa si, a més, el manté en el seu lloc, en segon terme, o tercera fila, en barris sense voreres, sense autobús… “Corones” industrials, barris de treballadors… Hi ha catalans, que viuen; i hi ha catalans que ho son perquè treballen… si no fan vaga, és clar, ni demanen (excessives) vacances pagades.
Perquè dir “viure i treballar” implica que es pot viure sense treballar: ideal. I treballar sense viure: perfecte, menys problemes, més felicitat.
Perquè treballar és un dret, no una obligació. Perquè hi ha treballs que ennobleixen, però la majoria embruteix.
Els que són catalans ho són. No han de preocupar-se per ser-ho o deixar-ho de ser, com Eugeni d’Ors, o Carner. Si no viuen a Catalunya, són exiliats catalans.
El altres, no. Si són catalans o no, no depèn d’ells, sinó del seu treball: i el poden perdre. I llavors no són res, no tenen ni nom. Si viuen a Catalunya, o si se’n van, seran emigrants.