Em preocupa una cosa.
Sobre la vida. Sobre les coses vives.
Aviam si me’n surto de posar les idees en ordre.
- Hi ha formes en la natura que són vives. (No entro en la distinció entre “coses” i “éssers”.)
- Quin és l’antònim de “viu”? Algun diccionari ho resol dient “Que viu, que no és mort”. En alguns manuals divulgatius es parla de “matèria inert”. En dedueixo que hi ha dos tipus d’éssers morts: els que abans havien estat vius, i els que no. En canvi hi ha matèria “inert”, que no ha estat viva mai.
No resol gaire el problema dir que allò “que es viu” està format per “biomolècules”, i la matèria inert per unes altres “molècules”: només afegeix un terme “bio” a l’equació, sense aportar coneixement afegit.
I encara un dubte: hem parlat de la matèria viva que ja no ho és, diguem-li “morta”. I què passa amb la matèria viva quan encara no és viva? Què passa amb ella? És viva, tot i que “encara” no? - Fins ara, si no m’he descomptat, tenim:
- Matèria inert
- Matèria viva, que pot ser:
- Matèria viva encara no viva
- Matèria viva que forma part d’un ésser o una cosa viva.
- Matèria viva, ja morta, formada per “biomatèria” i que ha estat, abans, formant part d’un ésser viu o d’una cosa viva. [De fet, no sabem distingir entre la matèria (i) i la matèria (iii).]
[I, en realitat, tampoc no sabem distingir entre la matèria (a) i la matèria (b-i o b-iii), en tant que no sabem distingir entre la biomatèria i la matèria en general.]
[A part que, en principi, sembla una hipòtesi prou raonable que tota la matèria derivi d’un mateix cetrill en el big bang. I per tant, tota la matèria viva deriva de la matèria, i per tant, tota la matèria és viva (perquè ja ho és, perquè ho va ser, perquè encara no ho és, però ho serà.]
El terme que ens falta és “dinàmica”. És a dir canvi, moviment, és a dir, si voleu, energia. Una cosa és viva perquè canvia. (Una cosa que pot canviar, ja està canviant, i el canvi la deixa més o menys on era abans.)
Una cosa inert no és dinàmica. No es mou. (Tornem-hi: potser encara no es mou, potser s’havia mogut abans, i nosaltres no hi érem per veure-ho).
Perdoneu-me, ja arribo on volia arribar:
Si jo soc viu, ho soc perquè canvio.
Si jo canvio, ja no soc el mateix jo que jo era.
I com que soc un ésser conscient, sense voler, estic donant per fet que el jo que pensa ara és el mateix que pensava fa un instant, el mateix que pensarà (potser encara) d’aquí un instant.
La vida, la meva vida, és un permanent anar i tornar d’un jo a un altre, ballant sobre una corda inestable, buscant la meva identitat, el meu pensament, el meu jo. El “jo” subjecte busca un “jo” objecte; però quan es troben, cap dels dos ja no existeix…
Però no és aquí on volia arribar. Deixeu-me fer un pas endavant:
El que he dit del “jo” s’aplica a qualsevol cosa viva.
I, com que en cap lloc hem imaginat que per ser viu s’hagi de tenir capacitat reproductiva, ni tampoc consciència, ni moltes altres coses que (ens sembla) que els humans tenim, hauré de dir que
El que he dit del “jo” s’aplica a qualsevol cosa viva, fins i tot coses que no són éssers, com un riu, com una muntanya, o com un bosc...
… fins i tot coses que no són coses, com la llengua, o el sentit moral d’una societat, o una nació…
Repeteixo, si cal:
“Jo”
és un permanent anar i tornar entre un “jo” i un altre “jo posterior”, en recerca del meu “jo”, sabent que mai no podré trobar-lo, perquè si ho pogués fer, ja seria un “jo” inert. O, com a mínim, mort.
O, dit d’una altra manera: si aneu al riu, i us trobeu el mateix riu d’ahir, potser que el riu ja no hi sigui, o que no hi sigueu vosaltres. Una de dues.
Que diu “riu” diu jo, diu muntanya, oxigen, aigua, llengua, cultura, societat, nació.