Un poeta, aspriu, amenaçava: “De vegades és necessari i forçós…”
Tinc formigues a la cuina: petites, negres, abundants; no trobo la boca del formiguer, que deu ser al jardí. Les veïnes diuen que tinc plats bruts a la pica, que no netejo prou. A mi no em preocupen les formigues, sinó el formiguer. “Formiguer”, no el lloc on viuen, sinó “formiguer”, el conjunt de formigues.
Un bosc són arbres. Un formiguer, formigues; un cervell, neurones; un poble, persones.
Un bosc no és un arbre, ni un formiguer una formiga, ni un cervell una neurona. Una novel·la, com un vers, són paraules. Però ni el vers ni la novel·la són una paraula. Un formiguer no és una formiga.
Tens un bosc, talles un arbre, i segueixes tenint un bosc. Però no el mateix bosc: un bosc més petit. Probablement, un bosc inferior, més pobre. Fos com fos l’arbre tallat, el bosc que resta és un bosc reduït. Un cistell de pomes, si li treus la poma podrida, és un cistell sense una poma, perquè una poma podrida (malalta, trastornada, obsessiva, compulsiva) és una poma, i un cistell de pomes no és una poma.
He escombrat un seguit de petites formigues negres i les he tret de la cuina. Ara el formiguer, que no se n’ha adonat, ja no és el formiguer que era. El formiguer no sap de formigues, ni el bosc coneix els arbres, ni el vers sap comptar les paraules que el formen, ni cap falta que li fa.
Un poble són persones, però no és una persona.
Un bosc no existeix sinó en la meva mirada, o en la dels animals que l’habiten, o en les ombres que generen els raigs de sol (o de lluna) que l’il·luminen (o l’enfosqueixen). Un cervell genera la ment (no sabem com, potser perquè el cervell no sap com funciona el cervell).
El formiguer és un concepte humà. Un cistell de pomes és un concepte humà. Com un bosc, que seguirà sent un bosc (ni que sigui en el record) mentre algú el recordi. Els boscos que omplien l’illa de Pasqua (ara volen que li digui un altre nom, però jo vull mantenir el record que en tinc) existiran mentre pensi en ells, fins i tot molts segles després que algú fes caure, mort, el darrer arbre del darrer bosc.
Un cistell de pomes amb una poma afegida és un cistell més gran, més ric, fins i tot si la poma afegida té un trastorn compulsiu, i exigeix (dins del seu cervell de poma) que tot estigui en ordre i estable.
Un poble amb una persona afegida és un concepte més ric. Fins i tot si la persona és… …el que sigui que la faci diferent.
Si, com diu el poeta, és necessari i forçós que el poble perdi (és un eufemisme) una persona, el poble serà menys… menys el que sigui. Si anem tallant arbres, ens quedarem sense bosc (que no passa res), i sense arbres (i això és important). Una persona, només amb una altra persona, només elles dues, ja són un poble.
Quatre arbres són un bosc petit… Quatre persones, un poble petit. Petit? No: els conceptes no són ni petits ni grans: són.
Dos pobles no són un poble. Dos pobles són una guerra.