Se m’ocorren, així, sense pensar-hi gaire, dos tipus de pedra. Vull dir, dos significats de la paraula “pedra”… Vull dir, dos conceptes ben similars, que s’escauen a dues accions ben diferents, o a dos moviments contradictoris.
La pedra, recollida de la vora del camí, potser caiguda d’una paret vella, que algú, amb ganes de fer-se veure, calibra en la mà, mirant d’endevinar com de lluny pot llençar-la, fins a on podrà arribar, amb quina força arribarà on la mirada l’envia…
L’altra pedra, ben treballada, més gran, de caires rectes, de forma estable, pesant, ferma, que, dins de la paret, la conforma, li dona força, i mida, i potència, i futur. La pedra, treballada o no gaire, que s’emmotlla a les pedres que amb ella fan caire, fan paret, o arc, o el tanquen.
Una és petita, ha de cabre en la mà. L’altra només la pot moure un home ben ensinistrat, i amb ajuda de palanques. Una, informe, l’altra, ben definida. Una, lleugera, mòbil, potser violenta. L’altra, pesant, estable, ferma: si conté violència (la pedra sempre conté violència), és passiva.
Una és feble, ni que sembli més agressiva. Canvia d’amo cada cop que la llencen. Si no encertes, pot que ser la rebis de tornada, amb violència capgirada contra tu.
L’altra, dins de la passivitat fingida, conté tota la potència acumulada d’anys, de dècades, de vegades de segles. Només canvia d’amo quan s’ha perdut la batalla, la guerra.
La violència de la pedra llençada, o a punt de ser-ho, és visible. L’altra sembla que no existeix. Muda, estàtica, estètica, formal. Vull dir que la violència promesa o possible es conjumina amb la bellesa que genera.
Totes les pedreres, que eren natura, han perdut la guerra contra la cultura: la cultura humana que en fa carreus, o lloses, o les deixa desfer en rocs, en còdols, en pedres sense nom.
Qui veu un terra de marbre, qui veu les formes d’un temple grec, o els fantàstics aqüeductes romans, no hi veu altra cosa que lloc per viure exhibit amb luxe, o palaus per adorar els deus, o construccions grandioses per mantenir una societat ben servida. No hi veu que un terra de marbre amaga una paret seca en un marge de muntanya. No hi veu els guerrers que van aixecar com esclaus el temple dels déus vencedors (perquè van iniciar la batalla com a guerrers i la van tancar esclavitzats). No hi veu que qui disposa de l’aixeta de l’aigua disposa de la vida dels que necessiten obrir-la per beure.
L’exaltat que llença pedres serà terrorista, revolucionari, perill públic, descerebrat, violent… Sí, ho serà, i probablement li agradarà ser-ho. La pedra en la mà és molt potent, i no afecta només el punt final on acaba el vol, sinó el punt on va iniciar-se: la mà. I la voluntat que mou la mà.
El que no és visible, el que no té nom fàcil, el que sembla inexistent, és l’altre, serè o exaltat; tots els altres que treballen amb pedres. El que fa parets, el que dibuixa cases, el que fa muralles, el que dibuixa l’interior i l’exterior, el que dona forma a les finestres, el que fa les reixes.
Veus una portalada gòtica i sembla que la paret ha existit sempre, com la bellesa. És déu. Veus una pedra volant, i tems que vulgui generar destrucció. És el dimoni.
Fins que ens preguntem d’on han sortit els carreus del mur, i si han sortit de la mateixa pedrera que les pedres del camí. I ens preguntem què hi havia abans, on ara hi ha una paret gruixuda. Què hi havia abans, on ara hi ha la sala elegant del patriarca?
Llençar una pedra és violència, no és natural (és cultura). Fer parets, muralles, castells, també. Tampoc no és natura: és cultura.
En la natura domina la llei del més fort, no la llei més justa, ni la més ètica, ni la més humana, gràcies Darwin.
La cultura conté en ella la lluita perquè la humanitat sigui menys agressiva, més igual, més lliure.
La cultura ho pot solucionar. És humana, és nostra.
La cultura ho pot empitjorar. És humana, és nostra.