No ho dic jo. Ho deia Ciceró, més conegut pel que va dir que no pel que va fer, tot i que va fer moltes coses.
Va morir per haver parlat, és clar. Millor: per haver parlat en contra de qui, finalment, va accedir al poder. Cícero no era un sant (no ho podia ser de cap manera, Jesús no havia nascut encara), vull dir que, en les lluites de poder de la república romana, no hi havia sants ni pecadors: hi havia vençuts. I els vençuts solien morir. Punt.
Però Cícero parlava, i sembla que ho feia bé. Jo el vaig llegir a l’escola (on es pronunciaven “K” les “c” del seu nom), i vaig dedicar moltes hores a mirar de traduir-lo. En recordo encara paraules: quosque tandem, Catilina. Altres creacions seves son del domini públic actual: carpe diem. També deia carpe vinum, però aquesta no és tan coneguda.
Tampoc no es coneix gaire la que avui podria ser més oportuna: Nuntii fallaces. És a dir: Notícies falses. És a dir: Fake news.
El problema de les nuntii fallaces és que, de vegades, és difícil distingir-les de les autèntiques.
El problema, però, de les nuntii fallaces és que, sovint, són clarament fallaces, però a qui se les creu no l’importa.
Si jo us dic que Ciceró, com molts altres dignataris occidentals (ai, els nostres costums patrimonials), va ordenar estrangular tres dels quatre fills que va tenir, us costarà (no gaire, és cert, us ho he posat facilet) saber si el que us he dit és cert o no.
Si jo us dic que Helena (no la de Troia) va trobar segles després del fet, la creu on van crucificar Jesucrist, a més dels claus, la punta de la llança del centurió, i altres coses similars, us ho creureu només si teniu moltes ganes de creure-ho. Si creieu que la verge Maria era verge després de parir, teniu un problema: gran. I no us importa.
Parlaré, potser, aquí, de les nuntii fallaces. No per dir que no són veritat (no serveix de res dir-ho), sinó per avergonyir els que hi creuen.
No hi deixaran de creure.
M’agafaran mania… No, no crec… Ni això.
En realitat, tot el que es pugui dir no serveix de res.