Hi ha una versió del conte de la lletera, que no va de llet, sinó d’ous. D’ous trencats abans de poder-los vendre al mercat, és clar.
És una versió més “científica”, també.
Hi penso cada cop que torno al poble on vaig néixer, al Pirineu. La plaça major es diu plaça Mercadal, perquè s’hi feia el mercat. Tocant a la plaça Mercadal, hi ha la plaça Major, una placeta petita on hi ha l’ajuntament. I, baixant cap al riu, el carrer de Baix, on vivien els meus pares, on vaig néixer. La casa ja no hi és: hi ha un forat.
En un dels porxos de la plaça Mercadal, en una taula del bar Pepito, hi ha tres vells. El bar encara no és obert, però ells ja hi són. Un parla de camins i gossos i escopetes. Un altre, li falta una dent al centre de la boca, diu que ha trucat el seu fill de Lleida: que no pujarà aquest cap de setmana, tot i que és festa major, perquè té molta feina, perquè els fills són a colònies. El forat de la dent que li falta, potser són dues dents, és fosc i fondo. La veu que surt és agra.
Al carrer de baix, on tenien una habitació rellogada els meus pares, hi ha un forat, fondo, de color verd fosc. Han fet una paret una mica alta, perquè el forat no sigui més visible del que és, però no ha servit de gaire. Es podria veure el riu, al fons, però no es veu: només el forat i la paret que, per amagar-lo, el fa evident.
Diu el conte de la lletera, versió científica, que amb la nostra tecnologia sofisticada no sabem, encara, reconstruir un ou que s’ha trencat. Un ou trencat és un exemple d’entropia que no té marxa enrere. Podem refer-li al vell del bar Pepito les dents trencades, podem posar una estructura mig artística al carrer de baix, número 9. Però no podem fer que el fill d’aquell vell tingui ganes de pujar al poble a passar un dia amb el seu pare, el de la veu agra, ni podem refer les vides ja consumides de tota aquella gent que vivia en el carrer de baix número 9.
Però el conte de la lletera versió ous trencats té una sorpresa: sí que podem refer els ous trencats: n’hi ha prou amb recollir-los amb cura i dur-los al galliner, i donar-los a les gallines del galliner, que se’ls menjaran, i, al cap d’uns dies, pondran uns ous fets amb la mateixa substància amb què havien fet els que es van trencar. Entropia recurrent, entropia inversa.
Hi ha una teoria que se’n diu del “gen egoista”. Traduïda lliurement al català, diu, més o menys, que una gallina és una màquina inventada i generada pels ous per reproduir-se. No són “ous de gallina”, sinó “gallines d’ou”.
Cada cop que torno al meu poble a passar uns dies, trobo a faltar una gallina, potser no una gallina d’ou, sinó una gallina de “poble”. Li faria menjar parets caigudes i vells amargats i joves desterrats i rius invisibles, i la gallina em retornaria un poble com el que jo hauria volgut tenir quan era un nen… (però és cert que, de nen, sí que tenia un poble, és ara que el trobo a faltar).
Però en realitat el que m’empipa és veure que ara en aquell poble, a més de vells i visitants nostàlgics, hi viu gent. Gent viva que no troba a faltar el seu poble, perquè el viu i el fa cada dia.