Estic preocupat. Fa uns dies, aprofitant unes rebaixes, vaig comprar-me un abric. Ara, però, no fa fred, i he decidit guardar-lo a l’armari fins a l’hivern.
Fins ara, res preocupant, em sembla. Però, ai, resulta que he trobat que tinc l’armari ple, ple fins i tot sense l’abric.
Tampoc, em sembla, especialment preocupant. És una cosa que passa sovint, en la nostra societat consumista i opulenta: tenir l’armari ple.
Recordo que fa un parell d’anys em (ens) va passar una cosa similar: massa roba per endreçar en un armari no especialment petit. Llavors jo encara vivia amb la meva (ex)dona, i recordo que, a mitja tarda, va venir i em va dir: —A l’armari no hi cap la roba que hi vull endreçar.
I va seguir: —L’armari és massa petita.
Per a la meva dona, l’armari “ja era plena”. Avui, ja us ho he dit, he trobat que “tenia l’armari ple”.
Ple o plena. Petita o petit. Suposo que la solució seria tenir un / una armari “gran”. Però el / la nostre / nostra armari ja és gran, i segueix massa ple / plena. És a dir: fins i tot un / una armari gran pot ser petit / petita.
Com va dir Borges, l’assumpte involucra l’existència de Déu. Un déu com el nostre, únic déu en el seu cel, no pot tenir ambivalències ni dubtes. La llengua amb què déu parla (però no hi ha cap altre déu ni deessa amb qui parlar!, ergo déu no té llengua) no pot tenir coses que variïn de gènere com els humans / les humanes / ni els ni les sinó totes dues alhora o no cap human(e)s reivindiquem.
Hi ha gent que aplica als armaris el gènere masculí, i altres, el femení. Crec que en alemany el sol és femení… Avui, la consellera de la Generalitat encarregada de parlar amb periodistes deia que el govern havia fet “uns anàlisis”; el govern té, per llei, l’obligació de parlar en un català normatiu, però cap periodista li ha retret a la consellera l’error / l’errada… Suposo que no ho han sabut apreciar, tot i que és cosa sabuda.
Sí que han parlat, recordo, sobre la salut del català i la davallada del seu ús social.
Em denuncio culpable: mentre ens seguim perdem ens disquisicions normatives, mentre discutim sobre el sexe dels àngels o el gènere dels noms de les coses, ens oblidem, potser, que la llengua és molt més que la gramàtica, i que les normes d’ús van molt més enllà (o queden molt endarrere de) la normativa.
Parlem! Pensem i parlem! Raonem, enraonem, discutim i acordem! Sobre coses, sobre sentiments, sobre armaris i abrics… Fem anar la llengua: fem-la servir, fem-la nostra, que no ens la prenguin ni els filòlegs ni els fabricants d’armaris.
I si no esteu d’acord, parlem-ne.