Diuen que el català és una llengua difícil. Diuen que les matemàtiques són difícils.
Heu notat la diferència? No? Torneu a llegir, sisplau. “El català”, “les matemàtiques”. Quantes matemàtiques hi ha? Una, o més d’una? Més d’una, és clar. I, en canvi, he escrit “la” llengua.
Perquè he fet trampa, és clar. Hi ha més d’una llengua (i no em refereixo a les diverses codificacions lingüístiques existents en diferents societats, com el català, el francès, l’anglès, el llatí…) Em refereixo a “les” llengües en tant que aproximacions filològiques o gramaticals als sistemes que un parlant (cada parlant) fa servir quan parla. També se’n diu “nivells de llenguatge”.
Per exemple, la distinció més òbvia: llengua parlada i llengua escrita. Les diferències són extraordinàries: una és oral, l’altra és visual, per començar. Més important: una és universal, vull dir que totes les persones, totes (exceptuant, si voleu, persones amb limitacions funcionals), tenen la capacitat d’usar-la activament i passiva. L’altra és artificial, requereix d’aprenentatge, i sovint l’accés a aquest aprenentatge està reduït, limitat, o prohibit. Diguem que una està a l’abast de tothom, mentre que l’altra és opcional i, sovint, oligàrquica. I, per augmentar la diferència: una és volàtil, dura mentre dura, uns quants segons. I l’altra té vocació de permanència, i dura el que dura, que pot ser molt i molt temps.
Tothom que parla també pot escoltar (excloent funcionalitats diferents, ja ho he dit). En canvi, molta gent sap llegir, més o menys, i no sap escriure, i és normal que sigui així.
Em penso que ja hem entrat on volia arribar. La “llengua”, allò que és característic de l’espècie humana, allò que ens fa especials, allò que ens ha permès generar una cultura, una societat, uns mites, uns costums, unes lleis, no és la “llengua”: és la llengua oral. No la llengua escrita. La llei divina existia abans que Moisès baixés amb unes taules escrites; la taula d’Amurabi no conté una còpia del seu codi perquè la gent el consultés, sinó perquè la gent sabés que existís… I necessités algú (el sacerdot) perquè la llegís i la interpretés.
La llengua que dona caràcter, diuen, a una societat o a una nació, és la llengua parlada. No l’escrita. (I aquí s’ha de dir que els mestres de la Renaixença i alguns més moderns han dit coses ben estrambòtiques, com per exemple, que una llengua és més noble si té literatura, o que la llengua popular, parlada, col·loquial, la que fa servir la gent, és més pobra, més bàrbara, més insignificant, més indigna… que la que fa servir (se suposa que per escrit), la gent de categoria (sigui per aristocràcia, per poder econòmic, per capacitat intel·lectual, per dignitat religiosa). No. Cal repetir-ho: no. Totes les llengües són iguals en termes de capacitat, en termes de dignitat, en termes de validesa, en termes d’importància.
Fins i tot, si tenim en compte el nombre de parlants. Val més una llengua que té més parlants? No. Pot estar en perill d’extinció una llengua que té pocs parlants: és clar que sí.
I sempre, recordem-ho, estem parlant de llengua parlada. Estic, em corregeixo, escrivint sobre la llengua parlada.
Primera part de la solució, doncs: si fem cursets de llengua, ens hauríem d’oblidar dels accents, de les dièresis, dels apòstrofs, dels guionets, de la “ç”, la “l·l”, la “h”… de les majúscules i minúscules, de la separació a final de la ratlla. Ens hem d’oblidar de la llengua escrita, perquè no volem gent que escrigui, sinó gent que parli. I, si parla, llavors ja escriurà.
Però, recordem, no és aquest el problema, tot i que l’hem alleugerit molt.
El problema és que la gent sap parlar, però no parla, sap escriure, però no escriu.
És a dir, hi ha molta gent que sí que parla (i raona), però no ho fa en català, tot i que ho podria fer, tot i que viu en un context on molta gent ho fa, tot i que, en molts casos, el català va ser la seva llengua materna.
Dir a la gent que ha de parlar en català per salvar Catalunya no serveix per a res, òbviament, perquè això implica que, si parla en una altra llengua ho farà per afavorir una altra nació. Si no li donem motius per preferir una nació a una altra, no canviarà de nació preferida, i, per tant, no canviarà de llengua. I canviar de nació és més difícil que canviar de club de futbol o de religió. És possible, però molt difícil.
Per tant, ens hem de centrar en la gent que, tot i sentir-se part de la comunitat catalana, i tenint un domini efectiu i pràctic de la llengua, fins i tot l’escrita, no parla (ni escriu) en català de manera habitual.
Som-hi.
(No vull fer més llarg aquest text.
I això vol dir que haureu de fer un altre clic, encara,
per poder llegir La solució.)