Estic llegint algun llibre sobre Darwin, la seva teoria i les discussions que se n’han derivat. (Quan dic discussions, em refereixo a les intel·lectuals, no a les teològiques).
Darwin estableix la possibilitat —generosament, àrduament, fervorosament negada— que un algorisme —en forma d’ésser viu o no— pugui generar formes (vives o no) amb característiques diferents a les que tenia en un principi. Un algorisme, vull dir, un conjunt de passos o moviments que es repeteixen de manera automàtica —i cegament—.
A diferència del que la intuïció primitiva dicta, no cal un ésser superior per fabricar un ésser inferior. De fet, el que s’esdevé és que un ésser inferior (sigui això el que sigui) produeix, de si mateix, un ésser superior (sigui això el que sigui).
A diferència del que la filosofia primitiva dicta, això no s’esdevé per alguna raó (dictada i buscada per l’ésser generador), sinó gràcies a l’atzar (ho sento, Einstein, els deus no juguen a l’atzar, és cert, probablement perquè no existeixen, la vas pifiar!), (ho sento, Aristòtil, no és necessari que els moviments tinguin cap finalitat, de fet, no és necessari que hi hagi cap motor que generi els moviments… I, per cert, tampoc no tenies raó quan deies que les dones tenen menys queixals que els homes. Haver-los comptat, tio!).
Les coses, fins i tot les vives, existeixen i evolucionen. No hi ha una finalitat predeterminada, fixada. Ni per una raó superior, ni per res. Si volem buscar una raó a la nostra vida l’hem de buscar en un altre lloc (i no és fàcil), o podem viure sense buscar-la (i és estúpid).
Però hi ha una altra cosa, encara.
L’evolució, cap on va? Vull dir: sempre millora? Els descendents, sempre són millors (sigui això el que sigui) que els seus avantpassats? Jo, innocent, he estat molt de temps pensant que sí. Això és l’adaptació, no? Millorar, no?
Fa un temps, vaig tenir un cotxe. M’agradava molt; i a un amic meu, també. Tant, que, al cap d’un temps, es va comprar un cotxe com el meu. Però havien passat uns anys, i el meu model, vell, havia evolucionat cap a una versió més nova, més moderna: un desastre! El fabricant, recolzat en el prestigi de la primera versió, l’havia modificat perquè s’hi assemblés… però amb components més barats, amb menys funcionalitats… i, és clar, era més cara que l’original.
Ford investigava quines peces dels seus cotxes no s’avariaven… Si no s’avariaven era perquè eren massa bones, i les canviava per peces més barates… No he entès mai que els teòlegs pensen que un déu crearà necessàriament, sempre, coses ben fetes… especialment si creuen en els dimonis.
Llavors… Si oblidem la teoria que l’evolució ens porta a versions més eficients… ¿Podem imaginar que, potser, nosaltres mateixos, vull dir, l’espècie humana, no evoluciona cap a millor, sinó cap a pitjor (sigui això el que sigui)…
Ja sé que, en termes biològics evolutius, cent anys no són res… però, ¿no és cert que, des de fa cent, potser dos-cents anys, l’ésser humà, en conjunt, és força pitjor, mirant des d’on es vulgui mirar?
Si cregués en déu, li podria donar a ell la culpa.