M’excuso en què ara hi ha molta gent.
No és cert. La gent no és al mar: si de cas, a la platja, tocant l’aigua del mar (no el mar). La majoria a la sorra, a la platja, als bars, ocupant rengleres de cadires de platja, amagant-se del sol sota para-sols…
Qui hi ha a mar? Hi ha algú? Sí: uns nens juguen a nedar dins de l’aigua, potser buscant popets, o meduses, o restes d’algun naufragi imaginat. Després, de seguida, tornaran a terra, rient, cridant, corrent, jugant, simulant que viuen la vida mentre esperen que els arribi la vida de veritat. També un grup d’adults seriosos, coberts de neoprè de cap a peus, amb ulleres ben fermades i amb oxigen… Són a mar, dins de l’aigua, ben protegits contra qualsevol contacte amb l’aigua.
En els pobles i ciutats d’interior, la mar és fotografies de núvols rogencs en el cel ponent, de cels blaus il·luminats amb núvols clars, o foscos, esfilagarsats pel vent, o concentrats per l’aigua que els ocupa… Aire, color, llum.
En els pobles de mar, la mar és el reclam, l’origen del ventet fresc dels vespres de calor, les fileres de casetes pobres dels barris de pescadors (no són barris, només unes quantes casetes estretes, que un cop, o dos, cada segle, són arrossegades, o només ocupades, per les onades rítmiques de les llevantades, que colpegen portes i finestres, que s’enduen teules i teulades. Vent que no va enlloc, aigua que fuig de mar, restes de naufragis no imaginaris, o de torrentades que la mar retorna, ofesa, violada.
Ningú no viu a mar, ningú no el coneix. Els mariners no viuen a mar: transiten per la superfície de l’aigua, viatgen seguint camins imaginaris en la part més fonda de l’atmosfera, allí on l’aire ja no pot baixar més, on els núvols es desintegren, on la pluja deixa de ser pluja i és, com sempre havia estat, només aigua. Els pescadors, com els nens que fingeixen cercar popets i sardinetes, fugen de l’aigua tant com poden: són pirates vinguts del cel (de l’aire) que fan incursions violentes i covardes, amb xarxes, amb esquers punxats en hams llaminers… Intrusions sobtades, violentes, gratuïtes, humanes.
Qui viu a mar, en direm peixos, no sap que viu a mar.
Qui no ha viscut mai a mar, no coneix el mar.
Qui no ha viscut en altre lloc que el mar, no coneix cap altra cosa: no viu a mar, viu al món.
Com nosaltres mirem (i estudiem i seguim i comptem i analitzem) les estrelles, i la matèria llunyana, i les constel·lacions, ells miren, potser, aquella coberta, a estones clara, a estones fosca, a estones moguda, de vegades plana, sempre atraient, sempre perillosa, sempre inquietant, protagonista del repte, de l’aventura, del que desconeixen, del que imaginen.
Ja no soc aquell nen que se submergia, ni aquell noi que imaginava, ni aquell adult que tenia curiositat, que volia saber. Ara soc vell.
I em queden tantes coses per descobrir a terra…
Fa dies que no vaig a mar.