Una vegada vaig escriure un conte en què una parella de terratinents tenien diferents opinions sobre com tractar els animals del jardí de la mansió on vivien. No és fins al final que descobrim que una parella de gossos que hi tenen, no gaire obedients ni respectuosos amb els seus amos, i que fan de tant en tant destrosses al jardí, als arbres del jardí, es diuen “Adam” i “Eva”.
Han fet malbé un parell de branques de l’arbre preferit de la senyora de la casa, però és el senyor, no ella, qui els crida, al final del conte, per aplicar-los el càstig: l’expulsió del jardí, i un canvi de vida radical. [El conte, com el text antic d’on vaig treure la idea, no torna a parlar de la senyora de la casa… I quan, temps més tard, el senyor vol tenir un fill, necessita una mare d’acollida per dur a terme l’embaràs (Crec que ara això està prohibit per moltes legislacions… No hi fa res, el senyor sempre mana, pel damunt de les lleis)].
La senyora ha desaparegut. No sabem què li ha passat: constatem que, com a mínim, ha rebut el càstig de la invisibilitat, de la no-presència.
Em sembla que és un dels primers casos de violència vicària que es pot llegir en la literatura universal: el senyor ha de castigar els gossos, creació seva, però castiga també, indirectament, inopinadament, discretament, una altra persona, presumptament per considerar-la responsable del pecat dels altres animals.
Quan era petit, la paraula “vicari” m’agradava. Només perquè el vicari que jo coneixia era força més jove i simpàtic que el mossèn, un vell frenètic, sempre assedegat, sempre de mal humor, que ens provocava por i angoixa als nens (escolanets, llavors) quan ens hi havíem d’atansar.
No sabia llavors, el significat de la paraula “vicari”. Vol dir substitut, vol dir el que no és, vol dir el que fa la feina que hauria de fer un altre. També, no sempre ho recull el diccionari, el que rep el càstig que hauria de rebre un altre.
Així és el món, ara. Així és la justícia.
Especialment quan no volem (o no podem) fer allò que pensem que seria correcte fer.
Que un poble té uns governants que discriminen els negres, castiguem aquell poble, inclosos els negres, perquè no podem o no volem castigar aquells governants.
Que un tirà ha iniciat una guerra, fem veure que castiguem el seu país a un aïllament ridícul (fer una aïllament efectiu ens costaria massa diners i ens faria patir inconvenients… i, a més, el tirà ni ho notaria).
Que un governant, escollit a les urnes, decideixi enviar l’exèrcit als (seus) carrers i detenir les persones que li sembla que potser no han nascut en una sala de part prou digna, per dur-los sense cap requisit legal a presons on els vol retenir indefinidament, sense acusar-los de res, i ho fa per castigar i atemorir la gent (ben nascuda) que no el va votar… Li donem el premi Nobel a una altra persona, sabent que tothom entendrà que és ell qui prendrà com a propi aquell premi.
Que castiguem amb el menyspreu i la pobresa una nació que podria ser estable, satisfeta i feliç, però que ha decidit (uns quants vells que hi tenen el poder) mantenir les dones en situació d’animalitat o d’esclavatge, i prohibeix que siguin vistes, prohibeix que cantin, que llegeixin… que visquin com persones. Doncs no fem res, i deixem que les dones pateixin (no les veiem). I no castiguem aquells vells que tenen el poder.
Violència vicària. Perquè així segueix, indefinidament, el dolor per la mort, després d’haver aplicat la pena de mort. Perquè així afegim la culpa al dolor de qui ha volgut ser lliure. O al dolor de qui ha nascut dona, o ha nascut en una Amèrica no prou septentrional, o ha nascut d’un color diferent, o en una terra cobejada per gent de color blanc (la gent de color blanc, ja ho sabem, no té la pell de color blanc). Té la pell de color terratinent.
Nosaltres som els gossos d’aquesta història. Adam i Eva, i encara més Eva que Adam (perquè és dona) han passat a la història com els responsables d’un pecat que tots, totes, hem de suportar encara, i per sempre.
No: Adam i Eva no eren culpables. És clar que no. Van rebre el càstig que aquell Senyor poderós i covard no va gosar aplicar a la Senyora de casa seva. La Senyora tampoc no era culpable, perquè el que va deixar que Eva i Adam tinguessin accés a l’arbre va ser Ell.
La violència vicària, a més de moltes altres coses, és el suïcidi vicari de qui no és prou valent per dir-se la veritat a la cara, davant del mirall. El vicari del meu vicari és el meu vicari.
I, mentrestant, els que no som ni Senyors ni Senyores, ni Mossens, ni vicaris; els que no ens mirem al mirall cada matí per constatar que seguim sent blancs; els que no hem oblidat que no vam triar el lloc on vam néixer; els que no hem jurat mai odi etern a la nació veïna…
Nosaltres, la pobra gent que encara volem viure dignes i ho voldríem fer en companyia de tota la resta de la gent, només tenim, només ens queda, la possibilitat de viure. Generosament.
Tenim l’obligació de viure, generosament.