Al meu poble hi ha un carrer molt llarg.
Ja ens entenem: un carrer bastant llarg, perquè en un poble petitet com el meu un carrer molt llarg no hi cabria.
Però és, en la nostra consciència col·lectiva de poble, un carrer molt llarg, en forma de meandres estàtics. [No sé si us heu adonat que quan es parla d’un carrer llarg, tothom, d’esma, l’imagina recte. No és el cas.]
El carrer Llarg del meu poble va del turó de Dalt fins a prop de la platja. Un camí que alguns diuen que representa la mateixa història del poble: des del centre, on creua la plaça de l’Ajuntament, fins a les cases luxoses de la part alta, i fent mitja volta i baixant per l’altra vorera, la de les cases dels terratinents de tota la vida i l’església, i seguint avall, cap al barri de pescadors, que havien estat els mes pobres de tot; tornant a fer mitja volta tenim la zona dels horts, i el barri del Progrés, quatre edificis amuntegats plens a vessar de vida, i de misèria [el nom li va posar un regidor de molt mala llet]. Llavors arribarem al barri Nou, el de pisos amb balcó i places d’aparcament i nens amb bicicleta. Passem una zona erma per on creua el barranc, i ja tornem a ser al voltant de l’església. Hem fet la volta, com qui fa la volta al món.
Un llarg camí, que alguns diuen que representa la mateixa estructura del poble: de la part baixa, gent de mar, gent de camp, es pot caminar sense obstacles cap als blocs, gent de fàbriques, i tabac, i consum d’alcohol barat i venda de drogues cares. Pujant, la vida pública, els rectors, els directors, la gent, els gerents… La gent que agafa el cotxe per anar a treballar. I seguim pujant, però ara la pujada és abrupta, impossible de fer si no és per naixement o una especial malvolença en els negocis, cap a les cases que fan carrers (hi ha cases que fan barris, hi ha cases que fan carrers), cap a les tanques vigilades que tanquen cases. Els vuit o deu cercles d’aquell, però en el blanc i negre del segle XX.
Però, i hi afegirem tots els peròs que vulgueu, és un mateix carrer. El carrer Llarg.
Un carrer té voreres, i arbres, i fanals. Algun semàfor, passos de zebra pintats, papereres. Asfalt i ciment.
I servei de neteja, i brigades de reparació, i refugis per a qui no té casa —sempre ens oblidem de la gent que no té casa, perquè ens sembla que un poble son cases i carrers.
Un carrer no és de ningú en particular. I és de tothom en conjunt. Un carrer genera despeses. Genera despeses perquè ofereix solucions, genera despeses conjuntes perquè, la gent del carrer vol sentir-se que viu en un carrer —o això diuen.
Ja arribo on vull arribar, no patiu. Una casa gran, molt gran, de la part alta, fet el repartiment, ha de pagar tant, o més, que cent pisos de la zona dels blocs. (Per moltes raons, que poca gent discuteix raonablement, tot i que quasi tothom se’n queixa.)
El barri de blocs, que tothom considera degradat i perillós, necessita llum i vigilància. De fet, més llum i exhibició de policia i vigilància del que necessitaria… Una casa gran, molt gran, de la part alta, on la gent sempre surt de casa en cotxe (excepte criades, minyones i gent de servei), necessita menys fanals als carrers, i amb servei de vigilància discret —però efectiu—ja fan.
I llavors, diu, un bonhome encorbatat: “Si els de Dalt som els que més paguem, també hauríem de ser els que més rebem!”. I afegeix: “Jo no necessito escoles, que en tinc de privada, ni ambulatoris, que tinc metge privat. No necessito tantes papereres, que no m’hi aturo mai, ni autobusos…” (Sí, és cert, és increïble, però ho diuen…) “Si soc dels que més paguen, hauria de ser dels que més reben”, diuen, fins i tot des del Parlament, on escolten sempre amb atenció les seves paraules. (En realitat, no volen rebre més, el que volen és no pagar tant, o no pagar gens). Però és bona gent.
I llavors hi ha una noia que plora. Una mare que té més fills que mans per passejar-los o alimentar-los o abraçar-los. I diu: “Jo no necessito aeroports, ni autopistes i més autopistes. No em calen casinos per jugar ni hotels de luxe on aniran a treballar les meves filles, ni fàbriques de plàstics on aniran a treballar els meus fills…” La senyora sap —d’esma— que hi haurà més fàbriques que escoles, més discoteques que balls de Festa Major, més tabac que coques de recapte. La senyora es resigna, és clar. És bona gent.
I vindrà un senyor que sap parlar fi i sap escriure més fi encara. I vindrà una senyora que sap comptar i farà sumes i promeses. I gent amb micros i mòbils, i el que diran sortirà per la tele, o a internet. Hi haurà lleis, i patrimoni cultural comú. I història.
I tothom, segurament, tindrà raó. La seva.
No tothom, segurament, voldrà una raó que valgui per a tots. I si diuen que la volen, diran, segurament, que no saben com fer-la.
I així és la vida al carrer Llarg del meu poble.