Al meu David i Goliat hi falta una cosa. Hi havia camp de Mart, cases, camps a punt de collir o de llaurar, gent vivint a les cases, amors i odis, deus i reis i savis i gegants i covards. I mort.
Hi faltava una cosa: Espectadors: la gent que s’ho mira. Gent que mira la guerra, de lluny, protegits per moltes distàncies: la distància de qui està lluny, o de qui està en una grada, amb roba elegant i una copa de vi a la mà, la distància de qui, poble afortunat, té senyors que els regalen espectacles: ara uns lleons, ara uns gladiadors, ara unes noies cantant i ballant.
La distància de qui és superior a la gent que lluita. Superior perquè ha nascut en temps de pau, superior perquè ha nascut en llocs en pau.
Abans hi havia relats orals. I ara també, però, a més, tenim diaris, i la tele, i la ràdio, i l’internet, i les xarxes.
Ho veiem tot, ho sabem tot, ho mirem tot, a l’instant… (Bé, en realitat, tot, tot, no ho veiem: algú ens fa la tria, algú decideix per nosaltres quina veu escoltem i quina posició ocupem a la llotja… En un altre moment n’haurem de parlar, ara no.)
Ara vull parlar de nosaltres, els espectadors. I no en general, sinó d’una cosa ben petita, ben concreta, ben admirable. Quina? Doncs que parlem.
Veiem un imbècil i un savi discutint, i opinem: nosaltres sabem qui és l’imbècil i qui és el savi. Com ho sabem? No ho sabria dir: però ho sabem.
Veiem un grup de gent en un escenari, davant de centenars de milers de persones, i els aplaudim. Per què? Perquè ens agraden. I com sabem que ens agraden? Potser perquè també agraden a la resta de centenars de milers de persones que aplaudeixen com nosaltres. Potser perquè no volem saber (ni ens interessa gaire) qui ha triat aquell grup de persones per pujar a l’escenari, i per què ha triat aquelles, i no unes altres…
Veiem, també, una guerra llunyana (però la veiem a la saleta de casa, o a la taula d’esmorzar), i ens fa basarda, i potser plorem, o sentim angoixa, i sentim ràbia. I sabem qui és el bo, i qui és el dolent (i, si no ho sabem, direm que son tots dolents, que no hi ha ningú que sigui bo…).
Ho direm. En parlarem. Tindrem la nostra opinió, la farem saber. Parlant en el bar de les cerveses, o escrivint en un bloc que ningú no llegirà, o farem cartes “al director”. Parlem, perquè som unes bèsties tan estranyes que, davant de dos que es maten, hem d’expressar, ben ferma, la nostra opinió.
He dit abans que escriuria sobre una cosa. No: eren dues. La segona és l’espectacle. Mirar és voler entendre, buscar dades, informació, coneixement. Un espectador, no mira. No es mira des d’una grada, envoltat de gent que crida. No es mira des d’una butaca, una copa a la mà, satisfacció en els ulls, desig de sang, de triomf en el baix ventre. No es mira quan es fa rotllana al pati de l’escola encerclant dues noies que es barallen. Davant de dues persones que es maten, som espectadors. Davant d’un exèrcit que dispara, som espectadors. Fem, dia i nit, somnis de carronyaires. No per menjar, sinó per distreure’ns, per entretenir-nos.
És que els humans tenim diverses maneres de caure en el patetisme. La primera, parlar.
I diverses maneres de perdre la humanitat. La primera, divertir-nos.